Esperpents
Si el que pretenia Vox confiant a Ramón Tamames la moció de censura contra el president Sánchez era fer soroll, ho està aconseguint. Però a qui acabarà afavorint? Realment genera decepció i sorpresa que una persona que va destacar en la lluita antifranquista es posi en mans dels hereus del dictador per fer l'última aportació a la política de la seva vida. Potser és, com deia Umberto Eco, perquè el món és rodó i els extrems es toquen, o perquè les economies del desig són molt complexes i hi ha moments en què s’està disposat a tot per rebre reconeixement vingui d’on vingui, o senzillament perquè les trajectòries vitals porten sovint per camins confusos. En tot cas, malgrat que amb la filtració del discurs de Tamames creix la sospita que a Vox li podia sortir el tret per la culata, aquest episodi és rellevant per dues qüestions.
Primera, perquè no és un fet aïllat. El xou Tamames arriba després que un seguit de personalitats reconegudes del pensament crític s’hagin anat desplaçant cap a la dreta fins a arribar directament a participar en les manifestacions de Vox. Cada cas és diferent i no se’n pot fer categoria, malgrat que és un fet que passa també en llocs propers com França. Però cal destacar que hi ha hagut un motor d’acceleració que té a veure amb aquesta explosió de raó –o desraó– patriòtica. És molt clar que ha estat el procés independentista el que ha disparat la reacció d’aquests sectors, alguns antigament revolucionaris o fins i tot àcrates, a demanar mà dura i acostar-se als més intransigents. Per tant, encara que Tamames acabi amb un ridícul, la seva via de transferència seguirà oberta.
La segona qüestió és que aquest espectacle fa més penós l’esperpèntic comportament de la coalició de govern amb els casos de la llei mordassa i de la llei del només sí és sí. La majoria d’ampli espectre que ha sostingut el govern de Sánchez havia fet una travessia molt raonable. Que les mesquineses de partit i la psicopatologia de les petites diferències n'espatllin el final d’etapa és una llàstima. I, tanmateix, l’acord amb la llei de pensions és una prova que la coalició té sentit (a França, Macron ha fracassat). Que no s’hagin entès amb la llei mordassa –l’assalt del PP a les llibertats– és trist. ¿Deu ser que el fons del ministeri de l’Interior roman, malgrat que les majories canviïn?
