Esportistes amb el cos al límit

El peu de Rafa Nadal, el cor de Pablo Laso o el braç de Marc Márquez són notícia aquests dies i ens han fet parlar sobre el dolor. En el cas dels esportistes d’alta competició d’avui en dia, el dolor els és un company inseparable, tot i que les cròniques esportives de fa dècades ja anaven plenes de professionals que sortien a jugar infiltrats, situació que els periodistes i els aficionats sempre hem considerat que és una mesura del seu compromís amb la feina o amb el club que els paga.

La diferència és que ara vivim en l’època del calendari esportiu perpetu, perquè la indústria de l’entreteniment televisat no només no es pot aturar sinó que ha de programar tants partits com pugui a la setmana. Això vol dir que, al final, les competicions comencen a girar sobre qui arriba viu a final de temporada més que no pas sobre qui és millor. Si a això hi afegim la cultura del “res no és impossible”, un esportista que vulgui excel·lir sostingudament (i cada cop hi ha més professionals que freguen els quaranta) ha de posar el seu cos al límit una bona colla d’anys.

Eleven al 17 anys l'edat límit per competir en el patinatge artístic

Hi ha qui considera que un esportista professional que aprengui a conviure diàriament amb el dolor i, per tant, a lluitar contra el desig de plegar o afluixar, està enrobustint el seu caràcter i encara és més fort mentalment quan competeix. Potser sí, però tota aquesta atenció sobre si el cos d’un esportista resistirà també desplaça el focus d’interès de la seva activitat cap a la morbositat inevitable per saber quan li dirà prou el cos i convida a preguntar-se on troba el gaudi, perquè a ningú no li agrada viure amb dolor.