Per si de cas algun despistat encara en tenia dubtes, les eleccions de maig van certificar, de manera incontestable, el tancament del cicle polític del Procés. Ha estat un cicle certament excepcional: més d’una dècada d’ebullició política que per primer cop ha portat l’independentisme explícit des dels marges fins a la centralitat política a Catalunya. L’independentisme ha tingut moments brillants, en aquests anys, i d’altres que no ho han estat tant –per dir-ho d’alguna manera–. Dels anys del Procés cadascú tindrà el seu balanç, però això avui ja té una importància relativa, perquè el moment és un altre.
Tot i que seria ingenu cantar-li les absoltes a l’independentisme, perquè en aquests anys han canviat moltes coses de fons al país, de moment la realitat és la que és. I és força crua per a l’independentisme: ha perdut la majoria electoral i parlamentària, recula pràcticament a tots els àmbits, es resisteix a renovar-se i es desfà en guerres internes. Mentrestant, el PSC governa a gairebé totes les principals institucions, sempre en minoria però amb poca oposició efectiva.
Els socialistes han desembarcat al govern de la Generalitat amb una agenda força clara de tancament d’horitzons. El president Illa, al debat de política general, va ser molt explícit: les úniques “revolucions” (sic) que vol impulsar són les del bon govern, la normalitat i el respecte. El contrast amb l’arrencada del govern Maragall el 2003, que tenia una ambiciosa agenda reformista i volia capgirar el país, difícilment podria ser més marcat.
I és que, després d’uns anys en què a la política catalana s’ha parlat molt d’horitzons (possibles o impossibles) de transformació i d’emancipació, ara l’aposta política del nou Govern és la gestió estricta, dins dels límits estrets del marc institucional existent, sense qüestionar-los en cap moment. I, evidentment, sense cap concessió a la poesia.
A escala estatal, l’enfrontament amb una dreta espanyola radicalitzada encara confereix una certa èpica de resistència al govern de Pedro Sánchez. Però el govern del president Illa té un aire i un to ben diferents. És probable que el PSC hagi captat bé l’esperit del temps: un temps de replegament, en un context nacional i internacional que no convida a gaires aventures, i més aviat afavoreix les pulsions conservadores i protectores.
Tanmateix, aquesta aposta per la gestió nua de relats i d’horitzons més ambiciosos té límits importants. El primer és que els grans problemes que van motivar les revoltes del Procés (i també del 15-M) continuen intactes. El rígid marc polític i constitucional del 1978 i la minvant capacitat de decisió de les nostres institucions les deixen impotents per afrontar els grans reptes del nostre temps: la cronificació de la pobresa i les desigualtats, el tensionament d’uns serveis públics infrafinançats, l’estancament del PIB per càpita, l’esclerosi de l’administració, l’accés a l’habitatge, la creixent centralitat del turisme, les conseqüències del canvi climàtic o la reculada de la llengua catalana, entre d’altres. I aquesta impotència de la política alimenta una gran desafecció política que acabarà sortint de nou a la superfície, d’una manera o una altra.
El segon gran problema és, potser, més intangible però també ben real. La substitució de la política i dels grans relats per una mena de tecnocràcia soft crea un gran buit polític que algú omplirà. Perquè deixa moltes preguntes, i moltes angoixes col·lectives, sense resposta. De moment, qui més bé ho ha entès sembla que és l’extrema dreta, que planteja un relat reaccionari i ofereix respostes falses i tramposes, però les defensa amb una habilitat notable, i és capaç d’interpel·lar sectors populars creixents.
Davant d’aquesta operació de narcotització, l’esquerra sobiranista es troba amb un dilema fonamental, en tensió entre dos paranys (aparentment) oposats. D’una banda, hi ha el risc de deixar-se arrossegar a una espiral autoreferencial, alimentada per l’èpica del 2017 i un moment polític que ja ha passat. És on es troba còmoda una part de l’independentisme, instal·lat en una gramàtica política que té el seu públic, però que a cada dia que passa es troba més allunyada del sentit comú d’una societat que fa dies que es mou per altres viaranys.
Però l’alternativa a aquest risc d’entotsolament no pot ser acomodar-se en la gestió de la grisor a canvi de gerències en diputacions, ajuntaments i altres institucions en el paper de soci menor del PSC en governs que no tenen projecte ni ambició transformadora. Perquè això implica, necessàriament, deixar-se arrossegar per l’intent d’adormir el país i el conflicte social i nacional que li són consubstancials, en una operació que a mitjà termini només beneficiarà les forces conservadores.
Tant una opció com l’altra situen les esquerres sobiranistes en una posició de subalternitat, en un mapa polític en què els actors centrals són uns altres. Però a la societat catalana hi ha un espai molt ampli, un corrent central, que s’ubica en coordenades sobiranistes i d’esquerres. És aquest espai el que cal mirar d’articular, explorant aliances dins d’aquest perímetre, plantejades amb sentit estratègic i no només tàctic, o en clau de fitxatges oportunistes. Això demana una mirada que sigui plenament conscient de la realitat del país d’avui, i del nou cicle polític en què ens trobem. Però que, alhora, no renunciï a parlar de política, ni deixi de plantejar a la societat catalana horitzons de transformació social i d’emancipació nacional. Aquesta és la tradició política de l’esquerra d’aquest país que, entre tant de soroll, fora bo de recuperar.
