Les esquerres esquerdades
En el seu llibre ¿La rebeldía se volvió de derechas?, el periodista i acadèmic argentí Pablo Stefanoni descriu unes esquerres que han reduït la seva agenda política a defensar l’status quo davant d’unes dretes compromeses amb l’antipolítica i els simplismes per tal de canalitzar les frustracions de la classe treballadora. Aquestes dinàmiques polítiques disruptives que es desenvolupen a diversos nivells i amb diferents complicitats han fet que els partits progressistes es limitin a protegir el que han aconseguit fins ara i a renunciar a la utopia.
La subordinació de les tesis progressistes a discutir l’agenda del conservadorisme neoliberal i les ocurrències de l’extrema dreta té unes conseqüències directes sobre les percepcions de la ciutadania sobre qui lidera el debat polític. En aquest sentit, aquests últims mesos, entre el debat de pressupostos i la campanya electoral que l’ha seguit, l’opinió pública catalana ha pogut identificar amb nitidesa quins partits polítics treballen perquè hi hagi més terminals aeroportuàries, més asfalt, més estructures turístiques o més entrades de capital borsari en un mercat de lloguer asfixiat. Molt lluny d’aquesta claredat, es fa més difícil saber quins partits fan seus problemes com l’emergència habitacional o climàtica i l’estancament dels salaris mentre galopa el cost de vida, la salut mental dels joves –quan el suïcidi s’ha convertit en la primera causa de mort entre aquest col·lectiu– o la lluita contra violències estructurals com el racisme, que condiciona vides.
Quan parlo de defensar aquestes causes, no em refereixo ni a l’assumpció de les demandes en el programa, ni a la mera defensa discursiva, sinó a l’ús de la força política per fer realitat aquests reclams. Independentment del poder institucional dels partits d’esquerres, la identificació clara dels actors progressistes que fan seus, fefaentment, els assumptes socioeconòmics que més preocupen a la ciutadania destaca per la seva absència.
Si acceptem, per exemple, que el PSC segueix sent un partit d’esquerres tot i el treball actiu de la seva cúpula per esborrar-se d’aquest eix ideològic, no ens encaixaria ni la flagrant convergència de les seves apostes socioeconòmiques amb Junts+, ni el “govern transversal” que els seus membres somnien pactar amb aquests últims.
Pel que fa a Esquerra Republicana, se’ls està fent difícil digerir la patacada electoral, en part, per haver caigut en la trampa del PSC i jugar-se un govern al qual li quedava un any de mandat per defensar una “imposició” del partit d’Illa com és el Hard Rock. En aquest sentit, ERC ha perdut votants per no ser ni prou d’esquerres ni prou independentistes, i és que, amb la mateixa força que Junts+ i amb més compromisos arrencats de les negociacions amb Madrid, han perdut el relat polític davant d’aquests últims per la manca d’una estratègia eficient en la comunicació política del que havien aconseguit. És possible que a la llarga puguin comptar que la ciutadania catalana reconegui els seus èxits en un govern minoritari, però malauradament per al partit republicà, que això passi ni depèn d’ells, ni remeiaria el desgast actual.
Quant als comuns, que al llarg de la campanya s’han congratulat de ser un partit que prioritza la defensa de l’habitatge i que barra el pas al Hard Rock, ja han deixat en entredit la fermesa d’aquest últim compromís. Els comuns han de valorar quin tipus de partit volen ser, atès que, si fa menys d’una dècada havien liderat els resultats de les eleccions generals (2016) a Catalunya, en aquests últims comicis només han sumat diputats a la demarcació de Barcelona.
Respecte a la CUP, amb l’avançament electoral s’han vist obligades a postergar un procés tan necessari per a les esquerres en aquest panorama com és el de parar a reflexionar. Pot ser que no hagin tingut prou temps per valorar el seu horitzó institucional, atès que al llarg de la campanya s’han mostrat disposades a reeditar un pacte amb Junts+, cosa que va en la línia de continuar reduint el seu impacte institucional a la premissa de sotmetre l’agenda social a l’agenda nacional. Un fet que s’està comprovant tan nefast per al progrés social com per a les seves aspiracions electorals, en la mesura que les principals preocupacions de l’opinió pública catalana han passat de les qüestions d’identitat nacional (al voltant del 40% el 2018, segons el CEO) al canvi climàtic, l’accés a l’habitatge, la precarietat laboral o la percepció d’inseguretat (més del 80% acumulatiu, segons l’últim baròmetre).
Amb tot, en aquest panorama, independentment de quan s'engegui el pròxim cicle electoral nacional o estatal, urgeix que les nostres esquerres esquerdades generin estructures locals per fer confluir la seva agenda amb els clams d’una base electoral que, actualment, es divideix entre les persones que es veuen orfes d’opcions polítiques, les que s’han vist temptades pels simplismes, i les que seguim creient en la utopia.