Professor d’Història de la UIB'Dalt del turó', el darrer llibre de Climent Picornell (El Gall Editor, 2019), és un pou de suggeriments i de reflexions sota una aparença d’intranscendència. Paradoxalment, una obra centrada en la vida quotidiana, en el pas del temps i en el que queda del costumari tradicional al pla de Mallorca, està molt lluny del costumisme que caldria esperar. Un primer punt al seu favor.
El conjunt de vuitanta microrelats ens submergeix en un món de foravila on té cabuda des de 'La misèria de la filosofia' de Karl Marx fins a 'La invenció de la mitologia' de Marcel Detienne, passant pel catàleg de productes congelats de 'BoFrost'. Igualment, es fa una drecera ràpida des de la mística d’André Malraux al pinso que reclama el moix gratant els vidres de la porta de la cuina. Així, no estranya que els nombrosos personatges que van desfilant davant el lector, un més recognoscibles que d’altres, combinin símbols rurals amb urbans, antics i ultramoderns. Van en mobylettes atrotinades departint conversa amb usuàries de Mac; parlen del temps amb els veïnats i amb els amics del Facebook, o veuen tots els canals de televisió, que apaguen a l’estiu per seure a la fresca, mentre posen de volta i mitja la resta de vilatans. Molts d’ells, externs o nouvinguts, que quasi mai saluden, demostrant, un cop més, que l’interior de l’illa està tan globalitzat com la perifèria. El següent paràgraf és aclaridor sobre a quina part del món ens trobam: “A l’altre llibre que tenc en marxa, Hans Magnus Enzensberger, que ha publicat La gran migració, mira d’esbrinar com serà el futur d’Europa –amb tanta gent que hi va i hi ve–, que serà més mestissa, hi conta que (m’ha recordat que els de la meva generació l’únic negre que havíem vist d’infants era el de can Matons) 'el primer negre que vaig veure fou quan tenia nou anys...'. Com serà l’ànima d’Europa? Es contesta: ‘Una cosa que canvia, que s’adapta, que es rebel·la, però que té voluntat pròpia’. Qui sap”.
Europa és mestissa i experimenta un procés de canvi continu. El pla de Mallorca, un tros d’aquell vell continent on encara es conserven costums ancestrals, també. Un espai on es viu en una balquena com mai s’havia vist fins ara, a pesar de totes les crisis patides. Per aquet motiu, cap dels “espàrrings” de més de setanta anys de Climent Picornell voldria tornar endarrere. Ningú, i manco l’autor, mira de forma nostàlgica un passat que no s’ha acabat d’esvair. Tot el contrari del que pretenen els pregoners de les festes majors. Per sort, ara ja no s’usa “El tengui” per saludar els personatges distingits de la població, incloses les dones dels guàrdies civils. Aquella era una època de privacions i de cacics. I d’assassinats. El cas d’en Rafel Vallespir, 'Bubo', desenterrat a Porreres, mentre l’autor escrivia els seus relats, és una prova fefaent dels entrebancs que posa el passat a la justícia, “que vuitanta-un anys per restablir una injustícia és un bon calvari i més si els seus assassins moriren al seu llit i els degueren enterrar amb els seus avantpassats, cosa que fou negada a en Bubo fins ahir mateix”.
D’aquí que el canvi, cultural, social i econòmic, sigui una veritable fixació per a Picornell i, també, per als diversos personatges que l’estan experimentant a flor de pell a principis del segle XXI, autèntics habitants de tavernes i carrers del poble. També ho fan els moixos, que dormitant amb la panxa plena ja no fan por als caçamosques que voletegen prop de les seves urpes, de forma inversemblant altre temps. Mentrestant, els eriçons són assassinats com sempre, però ara simplement se’ls esclafa a la carretera en comptes de posar-los dins l’olla per esvair la gana.
Així mateix, i aquesta és una altra de les paradoxes que fan tan interessant el llibre, l’autor no és conforma amb un present neoliberal i hedonístic (o hauríem de dir turístic?). És un escèptic que no s’acaba de conformar tal com venen les coses ni les idees. Segurament per això no accepta acríticament una multiculturalitat políticament correcta, que no sempre es pot entendre en clau de progrés. En aquest punt, el relat titulat 'Els homes no duen davantal' ens fa reflexionar, i aquest cop sense l’humor o la sàtira que amaren altres capítols, sobre el que pot suposar el retorn d’uns costums masclistes de la mà dels “nous” mallorquins, tan retrògrads com els que imperaven fa uns anys.
Llavors, tot plegat m’acaba de confirmar, un cop més, que Mallorca, fins i tot la Mallorca profunda que realment no existeix, és plenament europea. Un lloc un tant especial, això sí, on els rituals antics, molts d’ells convertits en esdeveniments “neosocials”, encara aguanten. On coincideixen festes de comunió amb un estol de ciclistes externs que arriben ben suats al cafè. Tanmateix, per a mi, amb els binocles d’historiador posats, observo que el canvi ha estat radical com a tot arreu; i que, a més, hem patit i patirem el fet de ser una cultura minoritària i sense la protecció d’un Estat; però en bona part, una determinada essència de la mallorquinitat es manté. És aquella mateixa que impulsà, per posar un exemple de terra endins, aquells llubiners del segle XIX a guanyar-se la vida exportant tàperes als Estats Units. Es pot imaginar una societat més preparada per a la globalització que aquesta?