Fer o ésser?
El 1976 Erich Fromm publicava el seu darrer llibre en vida, Tenir o ésser?, una implacable crítica al consumisme. L’excloent dicotomia entre l’ésser i el tenir se substancia cruament en la màxima 'Qui no té, no és', en una societat on la necessitat de mantenir il·limitadament el ritme ascendent de producció obliga a consumir compulsivament. Ja no tenim per viure: vivim per tenir.
Allò que semblava alliberador –cobrir les necessitats materials de l’existència– esdevé un laberint de frustració i alienació si la pulsió de posseir ja no té un sentit funcional –mitjà de vida–, sinó d’estatus. Som valorats –i valoram els altres– exclusivament en termes de productivitat i rendibilitat, i això ens obliga a viure cap a defora.
La por a l’exclusió desencadena la pulsió de posseir i ens converteix en idòlatres del tenir en un context d’hiperconsum: tot esdevé objecte de consum, consumim més del que necessitam i l’èxit o el fracàs s’expliquen exclusivament en termes materials. El resultat és un escenari de frustració personal i devastació ecològica, on la falsa promesa del creixement il·limitat xoca dramàticament amb la finitud dels recursos naturals.
La implacable evolució del capitalisme, però, i la seva notable capacitat adaptativa propicien que, 45 anys després, els béns ambicionats no siguin exclusivament materials, sinó també –i preferentment– experiencials. Per al manteniment de l’exigent caldera capitalista ja no és suficient 'tenir coses', ara també és imprescindible 'fer-ne': viatjar, fer esport, escoltar música, sortir a sopar... Una nova dicotomia que també ens allunya de nosaltres mateixos: 'Fer o ésser?'. Noves formes de la mateixa tirania.
Paradoxalment, però, som més indulgents amb la nova arquitectura consumista. Deu ser per la novetat. Ridiculitzam qui exhibeix les seves 'propietats': vehicles, habitatges, joies... Però bravejam impúdicament a les xarxes de les nostres 'experiències': viatges, postes de sol, concerts memorables, nits màgiques, menjues exuberants, selfies amb cerveseta, reptes de muntanya, vida social, festes enrollades, tradicions genuïnes, propostes transgressores... El mecanisme és el mateix: l’emulació i la por al fracàs social. Si no fas coses –i no ho fas saber–, ja no ets ningú. I les conseqüències ecològiques i personals són igualment devastadores. Ara, però, ens trobam tan guais...
Nanda Ramon és professora
