Estalvi energètic, glaçons i ètica

Aquests dies tot s’ajunta: un estiu tòrrid, una gran inestabilitat internacional, una recessió econòmica a l’horitzó i una crisi energètica que només té parangó amb la del petroli del 1973. Tot plegat fa pensar que establir mesures que ajudin a l’estalvi energètic hauria de ser aplaudit i entès per tothom, especialment quan els “germans grans” –França i Alemanya– ja han posat fil a l’agulla amb més o menys encert.

Doncs no, nosaltres som diferents, ai las! D’una banda, un decret llei força sapastre. De l’altra, un atac d’estupidesa popular generalitzada, que eleva les dificultats d’abastiment de glaçons a problema nacional i considera que la hipòtesi d’escassetat de nata pel tortell de Reis és una catàstrofe. I, per lligar el suquet, l’aprofitament polític de la desgraciada situació i la demagògia malintencionada. 

Anem a pams: un decret llei sobre estalvi energètic no es podia fer com s’ha fet, sense tenir en compte la legislació laboral existent ni consultar-ho amb els sectors implicats i amb les comunitats autònomes. Com pot ser que ningú no recordés que el topall que la legislació laboral estableix per a la temperatura de l’aire condicionat és de 25 graus? Com pot ser que ningú no recordés que l’estat espanyol té una geografia física i una climatologia absolutament diversa, que una mesura que pot ser adequada a Oviedo, pot ser insuficient a Còrdova o fins i tot a Barcelona, si hi afegim la humitat insuportable, que ja al segle XVIII feia fugir les elits cap a Collserola per evitar la cassola al xup-xup de la ciutat antiga? Com és possible que no es tingués en compte la diferència entre un espai de treball sedentari i un de treball físic? La primera condició d’una normativa és que tingui el mínim grau d’ambigüitat possible, que prevegi la casuística, que tingui un mecanisme sancionador clar i, sobretot, que es pugui complir sense causar més problemes que la situació que intenta resoldre. D’altra banda, les decisions han de ser sòlides; cada cop que la ministra Teresa Ribera ha de fer un pas enrere la normativa perd credibilitat. No es pot dir una cosa avui i desdir-se’n demà, tot i que durant la pandèmia ja gairebé ens hi vam acostumar.

Ara bé, és obvi que hem de retallar el consum energètic, i no només perquè ens ho exigeix la Comissió Europea sinó perquè cal fer-ho per economia i també, i això em sembla el més important, per ètica. Tenir l’aire condicionat a 20 graus, com era freqüent abans de l’augment de preu del kilowatt, és un despropòsit. Aquelles calefaccions que et feien anar amb samarreta de tirants al desembre tampoc tenen cap sentit. Tot i això, fer recaure sobre la població el pes de la reducció em sembla una errada. Si aquesta exigència no va acompanyada d’una conducta exemplar i modèlica –en el sentit estricte dels mots, servir d'exemple i de model–  de les institucions i dels seus representants, no servirà de res. Voler fer creure que treure’s la corbata –la xocolata del lloro de l’estalvi energètic– és una mesura essencial, només alimenta els acudits, fomenta les respostes demagògiques i dona munició als negacionistes del canvi climàtic, que ara ja són negacionistes de la calor mateixa. Evitar desplaçaments innecessaris en helicòpter o en avió privat no aturarà el canvi climàtic, però augmentarà el bagatge ètic dels nostres governants. Cal també un pla seriós per a la indústria –la poca que queda– i per al comerç per tal d’evitar el malbaratament energètic, i no n’hi ha prou amb dir que ja es regularan sols pel cost econòmic.

Aquests dies de calorada em ve a la memòria constantment un petit fragment de La casa de Bernarda Alba, que Federico García Lorca no va poder veure estrenada perquè va ser assassinat l’estiu del 1936, a l’agost, que per a mi sempre ha estat el mes més cruel, i no l’abril, com afirmà T.S. Eliot –“Abril és el mes més cruel”– al començament de La terra erma. És una petita part d’una conversa entre Amelia i Martirio, en l’espai tancat i íntim de l’habitació. Amelia pregunta a la seva germana què li passa i Martirio respon: “Desitjo que arribi novembre, els dies de pluja, les glaçades; tot menys aquest estiu sense fi”. I Amelia replica: “Ja passarà i tornarà un altre cop”. 

Aquest estiu que ara sembla sense fi passarà, i vindran –esperem-ho– els freds de novembre, però, si no entenem que l’estalvi energètic és urgent i que, sobretot, és una obligació moral, quan torni un altre cop el cruel agost estarem igual que ara, però més pobres, i potser haurem perdut alguna cosa més pel camí que uns quants glaçons.