Estàtues que ens fan falta
Per descomptat que se li ha d'erigir una estàtua al tennista Rafa Nadal a Manacor, per part meva només demanaria que els promotors de tan noble iniciativa no pequin de modestos (els mallorquins, ja se sap, ens definim per l'elegància i la discreció) i que facin el favor de construir un monument que estigui a l'altura d'aquest home admirable, i del tipus de devoció que suscita la seva singular persona.
El monument, per tant, hauria de ser lluminós, i podria disparar raigs làser de colors en diverses direccions, per actuar a manera de far i guiar el camí dels avions que transporten els turistes munífics que venen a procurar-nos el sustent, atrets per la majestuosa llegenda del déu (dir-li campió no li fa justícia) de la raqueta. Naturalment hauria d'incloure l'efígie de l'homenatjat: el format Colós de Rodes seria ideal, d'una altura que no baixàs dels 30 metres, i amb una cama a cada vorera de l'entrada de Manacor, de tal manera que l'entrecuix (amb perdó) de la imatge servís d'arc de triomf per als vehicles que entrassin a la ciutat de les perles i les coves. Seria una al·legoria ben guapa del que significa en Rafel Nadal per als mallorquins (algú que té la bondat de permetre'ns posar el plat a taula), i, en ser lluminosa, podria incloure al pit un gran diamant roig connectat a una resistència que s'encengués i s'apagàs, simbolitzant el gran cor del mallorquí més important de tots els temps. També podria parlar (podria dir 'bienvenidos a Mallorca' en castellà, alemany i anglès) i tenir un braç articulat, perquè faci l'efecte que mou la raqueta. Només insistiríem als responsables que, per favor, no facin curt i ja que hi són en posin una rèplica (tal vegada més reduïda i sense tants de llums, perquè sigui sostenible) a cada entrada de cada poble de les Balears i Pitiüses. O a cada rotonda, que no es digui que no som agraïts.
Urgeix també l'erecció (amb perdó, novament) d'un altre monument al bon amic i padrí de noces (no s'apleguen que no s'assemblin) del nostre heroi Rafel Nadal, l'entranyable monarca Joan Carles I. Al cap i a la fi, el rei emèrit també va fer venir un munt de turistes durant molts d'anys a aquestes illes afortunades, especialment a Mallorca, on acudien fascinats per l'aura de grandesa que desprenen en general els Borbons en tota la seva història i en tot allò que fan (però Joan Carles més, perquè, com sabem, no tan sols li devem haver menjat calent durant quaranta anys, sinó que li devem la democràcia mateixa). Podria encarregar-se a algun dels nostres artistes més eximis un memorial del servei que ha fet aquest monarca dedicat al seu poble, amb una inscripció en pedra amb les paraules: '¿Explicaciones, de qué?', que convé que recordem amb una gran rialla cada vegada que Hisenda ens reclami una liquidació complementària. Seria una bella manera de compensar-lo, el rei, dels retrets que li fan quatre errats de comptes per unes minúcies sense rellevància. I posats a oferir merescuts desgreuges a ciutadans exemplars, a l'empresari Bartomeu Cursach també se li podria fer una estàtua (no tan gran com la dels altres dos, tampoc ens passem) en reparació pels mals moments que ha hagut de sofrir a causa d'unes acusacions fantasioses i de l'enveja, que és molt dolenta.
“Vull una estàtua eqüestre”, va escriure, en to irònic, el gran escriptor Gabriel Galmés, que precisament era manacorí. Mort prematurament ara fa 21 anys, quan tot just en tenia 39, se'l troba molt a faltar: per tots els motius possibles, però també, evidentment, perquè escrivís sobre aquest circ com ell sabia fer-ho.
Sebastià Alzamora és escriptor
