Estellés, poeta nostre

2 min

Aquest 4 de setembre hauria fet 98 anys Vicent Andrés Estellés, dos menys que el seu amic Joan Fuster, de qui commemorem –ben dignament, sigui dit de passada– el centenari. Estellés va escriure un sonet amb uns versos que diuen: “Em moriré escrivint els millors versos / de l’idioma català en el segle / XX, amb el permís de Rosselló i Salvat, / amb el permís de Pere Quart i Espriu. / Foix plorarà moltíssim en saber-ho [...] Fuster, Ventura: no direu que no / us he avisat a temps [...]”

Això ho escriu Estellés en broma, com és obvi, però només mig en broma: al cap i a la fi, el sonet forma part d’El gran foc dels garbons, que efectivament figura, per a molts, entre el millor de la poesia catalana del segle XX. Això no és poca cosa: no estem parlant, per molt que diguin, de la poesia de cap cultura d’aire casolà. Defugim la temptació d’acumular adjectius: Estellés és, ras i curt, un poeta tan bo com els millors poetes que escrivien en les altres llengües del seu entorn, clarament menys problematitzades. El català no és cap figureta casolana, però sí un idioma que ha patit reiterats intents de liquidació organitzats per l’estat al qual pertany, que és l’estat espanyol, i que també ha sofert (i sofreix encara) tractes de menyspreu i campanyes d’intoxicació i fins i tot de criminalització. A pesar de tot, tenim el bé de Déu de la literatura escrita en aquesta llengua durant el segle XX, el “segle d’or” com el va anomenar Joan Triadú.

És, a més, un poeta popular, en el sentit que va deixar escrits poemes que agraden a molta gent, cosa que sol ser mal vista pels llepafils, que també li retreuen la seva torrencialitat, la seva prodigiosa i admirable abundància. Però a qui li pot importar el que diguin els llepafils. Era un poeta popular, també, perquè ell mateix va néixer a casa humil (“és el fill del forner, que feia versos”, va ser un epitafi que va escriure per a ell mateix), i encara, perquè estava convençut que la poesia havia d’estar al servei de la gent, dels conciutadans, d’aquells amb qui es comparteix un temps i un país: “Assumiràs la veu d’un poble / i serà la veu del teu poble / i seràs, per a sempre, poble”, diuen uns altres versos seus famosos.

Estellés era de Burjassot, de l’Horta, i Fuster de Sueca, de la Ribera Baixa. Eren dos valencians “de poble” que ens varen deixar (un en la poesia, l’altre en el pensament) obres imprescindibles de la cultura catalana, entenent la cultura catalana des de la mateixa exigència que qualsevol cultura europea lliure. A propòsit d’Estellés i de la seva abundosa obra, Fuster va escriure: “Fóra idiota de pretendre que «tot» el que pugui sortir d’aquest huracà grafòman serà «bo». Les qualificacions de «bo» i «dolent», quan reverteixen en el filtre final dels dòmines, fa riure. La «crítica» apomada i oficial –la de les càtedres, la de les revistes– no sol estar en condicions de «poder veure», i, en l’àmbit català, això és freqüent, perquè, com més petit és l’escenari, més oprobioses són les conseqüències de la ignorància i el caciquisme”.

stats