Pensions: un pacte dinamitat
Es torna a obrir el meló de les pensions. Tard i amb presses, segurament perquè només pot anar en una direcció: un empitjorament de condicions per als futurs pensionistes. El motiu que fa que s'abordi el tema són els 6.000 milions d'euros que l'estat espanyol té pendent de rebre durant l'any vinent dels fons Next Generation. Es tracta de la darrera remesa, que està subjecta a dur a terme els canvis estructurals a què l’Estat es va comprometre en el seu Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, i que insistia en un sistema de pensions sostenible. Un sistema que ara mateix és insostenible, tot i les reformes prèvies. Les contribucions intergeneracionals de pensions no comptaven amb les diferències demogràfiques entre generacions ni les diferències en les trajectòries laborals. I cada any que passa, les pensions es mengen una proporció més gran dels pressupostos estatals, que superen de llarg les contribucions actuals.
El problema està ben acotat. No manquen dades ni eines per estimar l'evolució en els propers anys: l'envelliment, la població activa, els naixements o l'esperança de vida. No estem parlant de situacions sobrevingudes o impossibles de predir. Per tant, és de suposar que la proposta de reforma del govern ha tingut en compte aquestes dades. Una proposta que passa per ampliar el període d'anys de cotització de 25 a 30 anys amb la possibilitat de descartar els dos pitjors. Aquesta és la galleda d'aigua freda, juntament amb l'augment progressiu de la base màxima de cotització. Després n’hi ha algunes de tèbies, com tenir certa consideració pels buits durant la cotització, sent més sensibles a les etapes de criança o dels treballadors autònoms. L'altre caramelet és augmentar les pensions màximes de manera progressiva. En definitiva, tots els elements estan a punt per a la negociació amb els agents socials, incloent-hi també les posicions de partida dels sindicats i, curiosament, l'oposició de partida del soci de govern. I és que una de les dificultats més importants per fer front a aquestes reformes es deriva del seu ús polític de mirada curta. Molts partits no es poden estar de buscar el vot del pensionista, un col·lectiu molt nombrós i en una etapa vital que els fa força homogenis a l'hora de defensar els seus interessos: una pensió digna. I això, tant si han contribuït durant la seva vida laboral com si no ho han fet.
Per tant, el millor que li podria passar al sistema de pensions perquè sigui viable a llarg termini és desaparèixer del debat polític, sobretot en períodes electorals, per passar a tractar-se des d’una mirada més tècnica i realista. No s’acaba d’entendre com amb les previsions que hi ha sobre el futur de les pensions, que es podria resumir en “avui menys que ahir, però menys que demà”, no existeixin més polítiques que incentivin l’estalvi. I, sobretot, complementar-ho amb incentius que promoguin carreres laborals amb sous dignes –i no mileuristes– que permetin l’emancipació dels i les joves a una edat raonable per poder construir un projecte vital.
En el nostre imaginari, aquest sistema és un pacte segons el qual les nostres contribucions d'avui són un esforç intergeneracional que es mantindrà en el temps i del qual, a mesura que anem arribant a la jubilació, també ens podrem beneficiar. En canvi, la realitat és que no és un sistema tancat, sinó que les contribucions s'han convertit en un component més dels ingressos de l'Estat. Les pensions cada any es mengen una proporció més gran dels pressupostos estatals i, amb una piràmide invertida de la població, les generacions que venen darrere no podran suportar la pressió fiscal que això suposarà.
