EscriptorLes pel·lícules de Star Wars es caracteritzen per mostrar-nos un univers futurista, farcit de mons fantàstics en rebel·lió contra un imperi que pretén implantar una dictadura que esclafi la pluralitat de planetes que entre ells van bastint una república. Totes els films de la saga segueixen el mateix patró: els rebels teixeixen una xarxa de resistència, liderada per un cavaller (o dama, a les últimes parts) jedi que lluitarà contra el gran líder malvat de l’Imperi en una batalla final amb sabres làser, simultània a una gran batussa col·lectiva que enfrontarà els dos bàndols. Seguim els herois per una gran varietat de mons plens de criatures meravelloses i de tot color, pelatge, mida, forma i tarannà.
M’ha sorprès bastant, doncs, que un actor negre de les últimes parts d’aquesta franquícia, que va començar l’any 1977, es queixi i digui que el color de la seva pell li ha impedit tenir més protagonisme. Tampoc l’home blanc en té, a menys que considerem el malvat Kylo Ren, que sí que respon als atributs d’una masculinitat tèrbola: força, orgull, fanatisme, violència, etc. L’heroïna redemptora és una dona –intrèpida, valenta i bona–, com ho és la líder de la resistència, la princesa Leia Organa, amb les seves ensaïmades damunt de les orelles. Que es demani justícia racial fins i tot als films que pretenen representar la varietat elevada a la màxima potència de la fantasia poètica no deixa de ser revelador de l’època en què vivim.
Fa unes setmanes, s’ha sabut que per optar a un premi Oscar, a partir de l’any 2024, una pel·lícula haurà de complir uns mínims d’inclusió i diversitat racial. Serà necessari, per ser nominat, que com a mínim un dels protagonistes sigui un membre d’un grup minoritari, així els hispans, els negres, indígenes americans, asiàtics, etc. També caldrà que la trama inclogui dones, persones LGBTI, o discapacitats, almenys en un 30% dels actors secundaris. I tot això, no només a la part ‘fictícia’: també els equips de rodatge hauran de seguir uns mínims de diversitat en la mateixa proporció.
No deixa de ser sorprenent que, per exemple, un film de soldats a les trinxeres del 1917, o de mafiosos del 1930 (homes blancs, pistoles, etc.) ja no pugui optar a aquests premis, per bo o fins i tot magistral que pugui arribar a ser el resultat. Una pel·lícula inferior protagonitzada o dirigida per un negre, una dona, un hispà o un taiwanès –o mallorquí–, pot emportar-se el guardó, perquè l’altra ja ni podrà aspirar-hi. Bé. És una manera com una altra de deixar de banda l’estètica cinematogràfica per posar-hi la política, que sempre està governada per l’últim llenguatge demagògic de moda.
És possible que al final o bé ningú es refiï dels guardons –i per tant, perdin tot el prestigi– o bé moltes produccions ja ni arribin a rodar-se, perquè la política els estarà assegurant que no tindran mai prou visibilitat. En el fons, no deixa de ser marxandatge: posar-hi molts colors pertot, que això ven –ara– i agrada a un públic que ja no només vol gaudir sinó sentir-se socialment bo, però sense passar-se amb la paleta de colors, que llavors el negre pot quedar massa diluït.