L'estigma
Anthony Passeron és un professor de literatura, història i geografia de quaranta anys. Va néixer a Niça i va viure la seva infància en un poblet del costat, Dinha (en francès Digne-les-bains). La seva família tenia una carnisseria i eren força coneguts i respectats pels seus veïns, una família estimada per la seva clientela, una família treballadora i més o menys feliç, una família com les altres.
L’Anthony tenia un oncle, el germà del seu pare, Désiré, del qual només guarda un record, perquè va morir quan ell era molt petit. El va anar a veure a l’hospital i recorda un cos feble, un bigoti, un petó.
Ara, quaranta anys després, aquest professor es decideix a escriure un llibre sobre la mort d’aquest oncle que pràcticament no recorda. I per què ho fa? Perquè aquesta tragèdia va marcar la seva família –els seus avis, els seus pares– i l’estigma ha arribat fins a ell mateix. Considera –i segurament no li falta raó– que el fet que no se n’hagi parlat amb la família els ha impedit alliberar-se'n. Per això ara ell explica que el seu oncle Désiré va ser un dels primers infectats pel VIH i no va poder sobreviure a la malaltia.
És fàcil que en un poble petit una mort abans d’hora sigui comentada i llargament recordada. Però el Désiré no va morir d’accident o de càncer o per qualsevol altra raó. El Désiré va morir de sida i aquest fet va assenyalar la seva família, que fins ara no ha pogut superar la vergonya: la sida era una malaltia d’homosexuals i drogoaddictes i, durant molts anys, els qui la patien es van veure rebutjats per una societat temorosa i poc tolerant.
Els fills adormits, la novel·la de Passeron que ha publicat L’Altra Editorial i ha traduït Lluís-Anton Baulenas, és la memòria d’aquells anys. Els records de la família es van alternant amb el relat de les primeres investigacions sobre el virus i amb la crua descripció d’una reacció social que ara ens avergonyeix, però que tots sabem que podria tornar a repetir-se.
L’oncle Désiré i la seva dona Brigitte, abans de caure víctimes de la malaltia, van tenir una nena, Émilie, una criatura que va patir tots els mals derivats de la sida, tant els físics com els morals. La cosina d’Anthony Passeron. La víctima innocent. La raó per la qual aquest professor s’ha vist empès a escriure aquesta història.
Són uns fets que coneixem, però potser no en detall. I hi ha detalls esgarrifosos: el doctor Willy Rozenbaum, que va atendre els primers casos de la malaltia registrats a França, mirava d’alertar el seu país de la importància de l’epidèmia que ja estava assolant els Estats Units. Quan la consulta d’aquest especialista en malalties infeccioses es va començar a omplir de pacients homosexuals, la direcció de l’Hospital Claude-Bernard, on treballava, li fa saber que, si decidia seguir investigant aquesta síndrome, hauria de buscar feina en un altre centre.
La novel·la d’Anthony Passeron està molt ben escrita, té un ritme trepidant i està ben documentada. I, sobretot, és un llibre que feia falta. Llegiu-lo. Cal fer memòria. Encara que sapiguem, lamentablement, que conèixer la història mai no ha impedit a la humanitat repetir-la.
