Estimar la loteria

Quaranta anys abans d’obtenir el premi Nobel d’economia, el psicòleg Daniel Kahneman estava fent una xerrada a un grup d’entrenadors de pilots de combat de les forces israelianes. L’objectiu era trobar la millor manera de motivar els pilots, i Kahneman explicava com la recerca amb animals demostraria que el reforç positiu sempre és millor que el negatiu. Els instructors van oposar-s’hi. Van explicar com, segons la seva experiència, després d’afalagar un pilot per haver fet un gran aterratge, l’endemà baixava de nivell, mentre que els soldats esbroncats per cagar-la acostumaven a millorar en les següents maniobres. En termes estadístics, l’explicació és molt senzilla, un cas clar del que es coneix com a “regressió cap a la mitjana”: després d’una actuació excepcional, el més normal és que en vingui una de normaleta, i després d’un desastre, solem anar cap amunt. Els crits o afalacs no tenien cap relació causal amb la performance dels pilots, però els instructors havien fabricat una llegenda que per a ells tenia molt de sentit. Kahneman va dedicar la resta de la vida a estudiar els efectes generalment desastrosos de la nostra tendència a malentendre el rol de l’atzar en el que ens passa.

Aquests dies de loteries, intuïcions equivocades com la dels instructors de pilots s’estan multiplicant pertot. Des dels que pensen que era molt més probable que els toqués el bitllet del que ho és realment, fins a altres que creuen que un mal resultat augmenta les probabilitats d’èxit futures, passant pel miler de supersticions que han nascut per culpa de les veuetes dels nens de Sant Ildefons. Com explica Kahneman, bona part d’aquests malentesos els crea la predisposició humana a trobar patrons, que és una habilitat extremadament útil en contextos de proximitat, però que passa a ser perjudicial quan l’escala de les coses es fa massa gran. Veient la foto de l’Ibrahim Kaneth a la portada de l’ARA, un veí d’Olot que va arribar a Espanya en pastera i a qui li han tocat 125.000 euros, molta gent deu haver cregut en una mena de justícia còsmica, potser fins i tot en una energia.

Per a la filosofia política, la fe en les narratives fa tota la diferència. Sense anar més lluny, el tractat més famós de la disciplina, La República de Plató, acaba amb una rondalla en què la loteria juga un paper important. El Mite d’Er, un dels passatges més infames de la literatura filosòfica, clou centenars de pàgines de discussió racional sobre la naturalesa de la justícia amb una al·legoria màgica que ens pretén persuadir. Com tantes altres cosmologies indoeuropees, Plató descriu un univers en què les ànimes són immortals i ens reencarnem més o menys en funció de la bondat o maldat de les nostres accions en vida. Ara bé, el filòsof introdueix una novetat en forma de loteria: a l'arribar sota un arc de Sant Martí, les ànimes es troben la dama Necessitat, acompanyada de les sirenes, que reparteix els torns per escollir una vida entre les que hi ha disponibles mitjançant una rifa. Aquest factor d’atzar soscava la meritocràcia pura i suposa un petit pas en el camí per prendre el destí dels homes de les mans dels déus.

Els moderns preferim explicar la realitat a través de la ciència. I resulta que, a diferència de l’època de Newton, les ciències contemporànies ens pinten un quadre molt indeterminista: la cosmologia suggereix que el Big Bang pot ser producte de l’atzar, l’evolució explica com la vida no necessita cap disseny intel·ligent, la física quàntica ens parla del principi d’indeterminació, etcètera. D’una manera que per a la majoria dels profans no és tan diferent d'acceptar un mite, avui la majoria creiem una narració que descriu el nostre univers com un oceà de partícules xocant atzarosament en el buit, i interpretem els nostres esforços per donar sentit a tot plegat com a projeccions merament humanes, més o menys útils per sobreviure al caos últim de les coses.

La gràcia és que, si en comptes de creure que tot està escrit, creiem que tot és una loteria, la nostra demanda de justícia no es relaxa, sinó que s’incrementa. Creure que el rei no té dret a ser-ho per mandat diví, sinó perquè li ha tocat la loteria del naixement, és condició de possibilitat de la Revolució Francesa. I això mateix passa amb la loteria genètica, la loteria nacional, la loteria laboral, i anar fent. Com més processos socials veiem subjectes a la sort, més sentit té que la justícia hagi de ser redistributiva. John Rawls, un dels pensadors polítics més influents del segle passat, planteja un experiment mental molt cèlebre que, ben mirat, persegueix el mateix efecte que el Mite d’Er. Ens demana que ens imaginem que abans de néixer no sabem quin tipus de vida ens tocarà. No només si tindrem diners, o viurem en països en guerra: ni tan sols sabem el nostre quocient intel·lectual, la nostra força física, la probabilitat de tenir malalties, ni cap altre factor natural. Aleshores Rawls ens pregunta en quin tipus de societat triaríem néixer: si provaríem sort en una amb moltes diferències entre rics i pobres, o si preferiríem un món més redistributiu, on no podríem arribar tan amunt, però tampoc tan avall. La idea és que com més entenem el poder de l’atzar en les nostres vides, més es desperta el nostre sentiment igualitari.