Estimats i odiats líders
En la vida col·lectiva calen lideratges. Els grups humans es poden organitzar de moltes maneres, de forma més transversal o piramidal, més participativa o no, però al final sempre hi ha algú que es posa al capdavant. Independentment de quin sigui el sistema d’elecció i d’organització, saber liderar, fer que la gent et segueixi, que reconegui la teva autoritat, és un art i un aprenentatge. Hi ha persones que són líders naturals, n’hi ha que es forgen. I per descomptat n’hi ha de moltes menes: des del més autoritari i despòtic fins al que l’envolta una aura de bondat i generositat, del pragmàtic a l’heroic. No només la circumstància, també el caràcter fa el líder. En tot cas, el fet que tingui un poder (real o moral) és el que el fa alhora efectiu i perillós. En tots els àmbits de la vida n’hi ha, de lideratges: a la feina, a l’escola, als grups d’amics, a la família, en l’esport... També a la política, esclar.
Aquests dies estem assistint a l’exhibició de dos lideratges polítics contraposats, el del gèlid i dur Putin enfront de l’humà i empàtic Zelenski. No és només que el primer sigui l’agressor i el segon l’agredit. No és només que siguin un autòcrata i un demòcrata. Tots dos formen part del món i la cultura eslava. Tots dos venen del fred. El tall generacional i l’experiència històrica els separen. Putin mira al passat, Zelenski mira al futur. El rus s’inspira en la idea de continuïtat imperial, en el dret de conquesta i en l’enemic occidental. L’ucraïnès creu en la llibertat dels pobles i els individus, i vol acabar de trencar amb el passat soviètic. L’un va créixer com a espia en un entorn de violència. L’altre com a còmic en un món de ficció. L’un sempre ha manat, l’altre sempre ha comunicat. Putin s’ha anat tancant en un cercle reduït i aïllat, l’altre es presenta com un més, algú amb qui podries anar a fer una cervesa. És el lideratge de l’home i el poder impenetrables contra el lideratge de l’home i el poder propers. L’un està programat per imposar-se (als seus i als altres); l’altre, per convèncer.
A Catalunya hem tingut més Zelenskis que Putins. Com deia Vicens Vives, la nostra complicada relació amb el poder, o amb la manca de poder, ens ha condicionat. En la història contemporània del país, els grans líders han tirat més a tous i seductors que a durs: el fundacional i transversal Prat de la Riba, el magnètic i messiànic Macià, el voluble i revolucionari Companys, el tossut i instintiu Tarradellas, el familiar i terrenal Pujol i el poètic i ciutadà Maragall. Eren personalitats molt diferents. Prat ha estat el més elogiat, Macià el més estimat, Companys el més plorat, Tarradellas el més enigmàtic, Pujol el més amic-enemic i Maragall el més proper. Els que han vingut després no han marcat tant el seu temps i falta perspectiva per copsar-los.
He començat a llegir la monumental biografia (900 pàgines) que l’historiador Joan Esculies ha dedicat a Josep Tarradellas, fruit d’una investigació d’onze anys i escrita durant els dos últims. Si no és ja a les llibreries, poc n’hi falta. Tarradellas, en efecte, va reaparèixer quasi del no-res, del llarg i invisible exili, per tornar-nos la Generalitat, el poder, l’autogovern. Ho va fer sense cap poder, pactant en solitari amb el règim dictatorial moribund. Va elevar-se per sobre dels partidismes antifranquistes, proclamant la unitat entorn al seu lideratge moral, com a detentor d’una legitimitat històrica. Com a republicà, va acceptar la monarquia. Com a nacionalista, va convertir tothom, per art de màgia, en ciutadà de Catalunya. Com a individu, va encarnar ell sol la institució, el país. Com a esquerrà, va ser un conservador que feia èmfasi en l’ordre i les formes. Com a català, no va renegar d’Espanya. Com a modest fill de classe modesta, va ser un self made man que, ja president, va saber aparèixer amb estatura quasi aristocràtica.
