L’estiu, entre l’excés i la metàfora
L’estiu és contradictori. Per un cantó, la calor esgota, el sol crema i el vestuari acaba sent una dubtosa combinació de xancletes, samarretes i pantalons pirata. L’ambient que ens aclapara ens desdibuixa. I per una altra, és el temps en què, deslliurats de la roda frenètica de cada dia, l’estat d’ànim té l’oportunitat d’asserenar-se fins a fer-se receptiu a la bellesa d’un vers, d’una posta de sol, d’una esgarrifança de màniga llarga quan fresqueja al capvespre o de la fiblada pel record sobtat d’altres estius de la nostra vida. L’estiu viu entre l’excés sense gràcia i la gràcia de viure sense presses.
L’excés sense gràcia és la (trista) condició del nostre temps. Ho feia notar l’artista madrilenya Mai Meneses, més coneguda com Nena Daconte, en una entrevista que li va fer Xavier Cervantes aquesta setmana. La pregunta era si ha notat molts canvis en la indústria musical. I ella deia: "Des que ha arrasat el món urbà, les lletres és molt difícil entendre-les, perquè es mengen un munt de paraules i se n’inventen la resta, no hi ha metàfores, tot és molt directe".
"No hi ha metàfores" seria una ajustada descripció d’algunes creacions (deixem-ho així) amb què la indústria musical deseduca el gust, com aquesta lletra de Quevedo: "Se me acercó y terminé tocándote el punto G". No hi ha metàfores (ni concordança, ni vocalització ni res que valgui la pena) però la cançó és una de les triomfadores de l’estiu 2023, perquè és explícita i està interpretada amb aquell fraseig de dropo que s’ha llevat a les quatre i que sembla que t’estigui fent el favor de dirigir-te la paraula.
L’estiu ja posa l’excés. Posem-hi nosaltres la metàfora. Que tinguin unes bones vacances.
