Un estiu sense ombrel·la
Tornarà el setembre i envernissarà els pàmpols de les vinyes i la llista de les obligacions pendents tornarà a fer-se molt present damunt la taula o a la pantalla d’inici de l’ordinador. Aquest any no podrem dir que l’agost ha estat un desert de notícies perquè les guerres interpel·len els límits del patiment suportable; perquè l’extrema dreta anglesa ha intentat una revolta racial a les perifèries de les ciutats d’un Regne Unit que estrenava govern laborista; i perquè les eleccions del mes de novembre als Estats Units no semblen trumpistament i inevitablement decantades.
No ha estat un agost només de successos: l’Òrgan de Govern de la Magistratura ha renovat els seus components –tot i que l’elecció de la presidència encara està pendent– i al Parlament de Catalunya s’ha investit un nou president –i el mapa polític català i espanyol s’ha mogut amb aquesta investidura–.
El PSC torna a reivindicar el període Maragall-Montilla i fins i tot els materials utilitzats per a la redacció de l’Estatut del 2006 s’han convertit en referents per a la negociació de l’acord d’investidura. ERC posa molt interès a explicar que són els materials de l’acord al Parlament del 2005, però tots saben que si hi ha alguna possibilitat que s’acordi un canvi en el sistema de finançament que doni major sobirania fiscal serà perquè els articles 204 i 205 de l’Estatut són llei Orgànica de l’Estat i cal tornar a explorar-ne l'aplicació.
Que el consorci tributari o l'entitat equivalent pot i ha d'esdevenir l’Administració Tributària a Catalunya és una exigència que no hauria d’haver-se oblidat mai. Tornarem a escoltar els clams de trencament d’Espanya que ja vam sentir durant tota la tramitació de tots els estatuts d’autonomia que ha tingut Catalunya, fins i tot el que no va arribar a existir quan l’any 1919 es van dissoldre les Corts abans de sotmetre’l a plebiscit, aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat, que també va tenir el seu Mensaje de Castilla.
Tornarem a debatre en un clima tens les diverses modalitats d’estats descentralitzats que hi ha en les democràcies parlamentàries del món actual. Certament, els debats en conjuntures electorals i en Parlaments de forta fragmentació no són els exercicis pedagògics que els que reclamem reflexió i pedagogia voldríem, però sembla, i és el que més lamento de la posició socialista, que només en el pols ineludible de les correlacions de forces prèvies a les investidures es formulen clarament propostes d’avenç polític per aconseguir major sobirania política per a Catalunya.
La investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat és un fet polític remarcable. Ho va ser la seva clara victòria a les eleccions i ho ha estat la negociació i acord d’investidura, així com la configuració d’un govern que aporta un nucli del PSC de la darrera dècada, però també aporta interessants novetats que confio que siguin capaces d’introduir nous debats i propostes diferents en les polítiques anomenades sectorials –que en aquest govern és el que marcarà el seu veritable esdevenir–.
Parlaré poc del cap de l’oposició, figura que Pasqual Maragall va reivindicar que fos reconeguda institucionalment i tingués un tracte equivalent a conseller de la Generalitat i que ara, per primera vegada, recau en un expresident, Carles Puigdemont. El temps en la política és un valor estratègic i el calendari d’unes eleccions convocades per un altre expresident, Pere Aragonès, que ha decidit no seguir formant part del Parlament. El calendari no era fútil perquè tots sabíem que la llei d’amnistia acabaria al Tribunal Constitucional i al TJUE. Per tant, sabíem que la seva aplicació, per estratègia judicial o per estratègia de les parts, seria llarga i plena d’obstacles.
Però durant tots aquests anys d’eurodiputat i d’exili a Waterloo, he parlat poques vegades de l’expresident. N'he parlat poques vegades perquè la meva opinió és que la seva dependència jurídica i psicològica de l’advocat, assessor, i estrateg Gonzalo Boye fa que sovint oblidi el respecte que partidaris i no partidaris de la seva persona tenim a la institució de la presidència de la Generalitat.
Des de la jornada d’investidura i dels propòsits i despropòsits policials he ratificat la meva suposició. No era un president que retornava i volia fer acte de presència en l’edifici ple de simbolisme històric de la Ciutadella, no era una intervenció pensada i elaborada que congregués el respecte de tots cap als presidents que ha tingut aquesta institució des de la seva recuperació en etapa de la Segona República –com una adaptació de la Diputació del General d'origen medieval de característiques diferents, però de la qual en respectem la numeració–. Ni tan sols era el retorn emotiu de qui ha estat lluny dels paisatges que anomenem casa i que essent la nostra terra, sentim com a pàtria, cadascú a la seva manera. Era, una vegada més, el client d’un advocat que ha intentat que la llei d'amnistia li condonés el seu expedient de blanqueig de diners de narcotraficants i que és, per damunt de tot, un antisistema, també de les institucions catalanes.
Desmesura, desmitificació i insensibilització d’un dia en què cadascú representava les institucions catalanes com sabia, com podia o com li havien ordenat. El problema de Gonzalo Boye és que no sent aquest vincle i va contra el món. La causa catalana necessita desvincular-se de persones com ell. I, si Junts per Catalunya vol tornar a representar l’empresariat català, també haurà de prescindir d’aquesta dependència psicològica i retrobar el seu espai ideològic.