Estrangers i estranyament en una societat turistitzada

13/08/2024
3 min

Aquesta ha estat una setmana de contrastos d’aquests que la pressió humana de l’agost i les desigualtats existents a les nostres illes fan lluir amb força fins a enlluernar-nos, i ens incapaciten per veure’n les connexions. 

Vàrem començar la setmana amb el vídeo viral d’uns joves turistes que se’n fotien de riure mentre enfonsaven una barca d’aquestes que no han de menester patró titulat, conseqüència de la desregulació de les activitats nàutiques en nom de la llibertat de mercat i la creació de llocs de feina. Als turistes, que ens fan doblar la població de les Illes i triplicar el consum d’aigua en aquests dies de canícula, no els consideram estranys, a diferència dels africans que arriben en pastera, i que representen ara per ara el 0,01% del total de visitants que esperam per a enguany.

Siguin ultrarics i famosos arribats en jet privat o hooligans, els turistes formen part del nostre paisatge quotidià, i tot i que no construeixin cap mena de vincle amb nosaltres –més enllà de l’economia–, nosaltres sí que tenim un vincle amb ells; si més no, amb la seva omnipresència. No els exigim res, a vegades ni tan sols respecte.

Això s’explica pel fet de ser una societat turistitzada, però també per allò que Georges Simmel explicava ja fa més d’un segle a L’estranger. Sociologia de l’estrany (1908). L’estranger és una construcció social: no hi ha una definició objectiva del terme perquè… fins a quin punt hem deixat de ser nòmades del tot, com ho hem estat durant la major part de l’existència dels Sapiens? Per què  consideram les persones immigrants –els estranys per excel·lència, aquells sobre els qui posam tots el focus– i els seus descendents, persones “de pas”, com els turistes?

Simmel també es refereix a l’estranyament en parlar de la possibilitat que un se senti estranger a casa seva, de percebre que no encaixes o no et sents part de la teva pròpia comunitat de referència, per diferents motius. Això també ho afavoreix la turistització de la societat, en tots els seus àmbits. És un fenomen que el sociòleg alemany associava aleshores a la modernitat, a l’individualisme incipient i l’alienació d’una societat amb vincles dèbils que ja s’albiraven a inicis del segle XX, i que avui en dia ens ha passat per damunt. De fet, quan gairebé la meitat de la població presenta algun trastorn mental, en certa manera és perquè ens sentim estranys amb les nostres pròpies vides.

Harriett Martineau, una de les mares de la teoria social, a les contradiccions les anomenava anomalies. Per això, cap al 1830 va partir cap a Amèrica del Nord (encara no eren els Estats Units), intrigada per l’anomalia que representava la situació de les dones i els esclaus en un país que es considerava el paradigma de la llibertat. On era la llibertat de les dones, amb relació als homes? I la dels esclaus, amb relació als seus amos? En gairebé dos segles d’avanços però també de retrocessos globals, les anomalies persisteixen a la nostra societat, fins al punt que fa més de tres-cents dies que el món contempla el genocidi més brutal i impune, de la mà de l’estranyament i la deshumanització dels palestins. Al Regne Unit, en ple 2024 i poques setmanes després d’unes eleccions amb una àmplia victòria laborista, els carrers han estat ocupats per nazis cremant mesquites i linxant tot aquell que no encaixi amb una britishness tan pura com inexistent, des de la frustració generada per un Brexit que ha empitjorat les condicions de vida de la majoria. 

L'opinió pública ha estat ocupada pel discurs racista de l’extrema dreta amb mentides que triomfen de la mà dels prejudicis i els estereotips preexistents, i per això no estem exempts d’això que passa avui al Regne Unit. Basta veure com hem manejat el tema dels menors estrangers no acompanyats, que en primer terme són això: menors, infants. I entre tots ens n’hem de fer càrrec. Ni tan sols no hauria de ser discutible. 

A Eivissa, el desallotjament de Can Rova, on residien un milenar de persones fins la setmana passada, ha estat possible gràcies a una ordre judicial violenta que contrasta amb la inacció davant els pisos turístics il·legals a l’illa. Però també perquè la majoria dels desnonats i les seves famílies eren estrangers, treballadors i treballadores del turisme, sense un habitatge digne perquè el mercat lliure no entén de necessitats socials, i té molt més poder i ambició que els polítics de torn.

Potser una de les vies per canviar de rumb i desturistitzar-nos passi per refer vincles, tant els d’aquells que ens començam a sentir estrangers a casa nostra com els d’aquells que volen viure aquí i no poden, perquè el racisme i la llibertat de mercat els fan sentir del tot estranys. Construir vincles en comú que reforcin un nosaltres fort i divers, basat en el respecte i la dignitat que mereixem tots i cadascun dels habitants d’aquest paradís maleït.

Professor de la UIB
stats