Estrangers pertot

En un temps i uns llocs que ara sembla que no hagin existit mai, l’art servia als que no tenien cap altra traça (o mitjà) per aconseguir el mateix que la majoria de persones aconsegueixen amb capacitats i ocupacions de les que sí que es consideren essencials o, com a mínim, útils. L’artista, un animal humà estranger entre els animals humans, generava una obra que li permetia d’acostar-se als altres, i igualment convidar-los al seu univers. A la Biennal de Venècia d’enguany, el lema era ‘Estrangers a tot arreu’. Un punt de partida molt camusià, i molt pertinent per al moment del nostre món: després de mil·lennis d’existència racional, de pensament documentat, l’ésser humà encara no se’n surt de combinar l’instint individual de supervivència amb l’empatia que possibilita la convivència i l’entesa amb els altres.

Al pavelló català, l’artista Carlos Casas rellegia La disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda, i reflexionava sobre les perspectives d’altres animals. Al pavelló de Malta, Matthew Attard exposava una altra recerca interessant: havia redibuixat digitalment, amb un rastrejador ocular, els vaixells que antany els pescadors pobres gravaven al marès de les esglésies. Aquests grafits d’estils absolutament diferents eren exvots, ofrenes al Déu que els havia protegit a mar oberta quan sortien a pescar. L’art, doncs, els havia servit de moneda de canvi en un sentit espiritual, però també pràctic, efectiu. I, l’altre dia, sorprenentment, a mi també em va funcionar. 

L’aixeta de la banyera s’havia espatllat. Vam anar-ne a comprar una de nova (que, apunto, va semblar-nos caríssima) i vam col·locar-la, després d’haver retirat la que tenia una peça rovellada –i només per això ja no anava bé i s’havia de canviar sencera. Vam creure que no ens calia cap manetes. La primera pregunta és la següent: en quin moment neix el recel envers els llanterners, manyans i altres professionals del manteniment d’una casa? Pensem-hi. A nosaltres, ens esperonaven el desig de saber-nos autosuficients –i la garreperia. Vam canviar l’aixeta. Al cap de dos dies, una taca d’humitat va començar a escampar-se per la paret de darrere la banyera. Vam revisar la ‘reparació’. Vam tancar la clau de l’aigua. Vam acostar radiadors i ventiladors i deshumidificadors a la paret en qüestió. Però la taca va continuar expandint-se per la porositat del marès, com un ésser viu que es fa lloc en un mural abstracte. Vam decidir que telefonaríem a l’asseguradora i, sorprenentment, van enviar-nos ajuda amb prou celeritat.

Eren dos nois de trenta anys llargs. El que enraonava tota l’estona tenia accent argentí. Es van esforçar a no riure’s del nostre bunyol patètic: hauria bastat que segelléssim l’aixeta amb la quantitat de tefló que calia –la garreperia, de nou. Molt amables, van telefonar a l’empresa, malgrat que tot d’una ja havien endevinat (van confessar-me) que no cobriria la fuita resultant de la nostra manipulació incorrecta, inexperta i sapastre. Mentre sentia la conversa per l’altaveu del mòbil dels operaris, vaig anar a cercar el moneder, i vaig tranquil·litzar-me de veure que hi tenia un bitllet de cinquanta. Quan vaig entendre que havien acabat de parlar, vaig acostar-m’hi. De seguida van somriure, llavors encara més amables –el que enraonava, amb els llavis, i el que callava i mirava, amb els ulls verds: no ens cobrarien res, els sabia greu que aquella pífia ens costés calés. S’havien desplaçat ves a saber des d’on i havien estat quaranta minuts remenant, molt polits i educats. Vaig demanar-los que s’esperessin un moment, vaig entrar a l’estudi i, tot excusant la nostra ignorància envers l’art de la fontaneria, vaig preguntar-los si els agradava la música electrònica. Com que la boca de l’un i els ulls de l’altre van eixamplar-se talment ho havia fet la taca d’aigua, vaig ofrenar-los un disc nostre. Partiren tan entusiasmats, que vaig plantejar-me quant de temps devia fer que no se n’havien comprat un. Nosaltres no havíem volgut pagar pels seus serveis perquè, tenint en compte el que cobrem per la música, són caríssims; i ells (potser) eren dels que no volen pagar per la música que escolten, perquè el sou els arriba just pels lloguers, menjar, benzina –i l’art no es considera essencial.

Cada dia em sorprenc de la vida, i en general em sembla una fortuna –una capacitat, no sé si innata o adquirida, que em permet meravellar-me de les coses que ja he observat, escoltat, llegit o experimentat més d’un cop, i que m’anima a envestir qualsevol tasca o repte amb un ímpetu primigeni. Ara bé: també em sorprèn, cada dia i negativament, la incapacitat de desplaçar-me al lloc de l’altre. La meva i la dels humans en conjunt, és clar. Sembla que només sigui viable a la literatura, a l’art. Tot plegat enllaça amb alguns dels contes d’Els plaers i les virtuts (Ensiola), del ja enyorat Guillem Frontera. Com a escriptor, constantment qüestionava la funcionalitat de la pròpia feina i de la creació artística en general; i se sentia estrany a ca seva, primer pels que li impedien de treballar en la llengua pròpia, i més endavant pels que estan destruint el territori des d’on creem. Tant de bo que en aquella dimensió envers la qual ha encetat el viatge, el plaer es consideri virtut –i cada ànima reposi, alhora, al mateix lloc i al lloc de l’altre.