L’estranya família

1. Al·luvió. En política, com en gairebé tot a la vida, el principi de realitat hi fa més que nosaltres, perquè sempre acaba emergint pels forats que deixen les estructures organitzatives fruit de la vana pretensió de tenir-ho tot ben lligat. La crisi que viu l’independentisme en aquest moment és una crisi de Junts per Catalunya que evidentment genera ones que impacten en moltes direccions. En el fons, és la conseqüència d’un artefacte construït per acumulació que pretenia atrapar-ho tot i trontolla a l’hora d’avançar.

Des del primer dia se sap que és una estructura que s’ha anat constituint per al·luvió de materials de procedència molt diversa arrossegats per l'onada independentista. I a mesura que el corrent s’ha anat aturant i que de les situacions crítiques s’ha passat a una falsa normalitat, va fent-se visible la diversitat de materials que hi havia sota les aigües de la gran promesa. Diferències ideològiques, ambicions personals, interessos econòmics i càlculs tàctics que es tradueixen en una atomització interior que fa difícil l’enquadrament de l’organització.

Estem davant d’un partit moviment al qual la manta no li arriba per tapar les divergències. Amb la frustració afegida de no haver aconseguit l’hegemonia en el camp independentista. Han passat cinc anys de l’1 d’Octubre. El temps té una gran capacitat per introduir complexitat en les coses. I la simplicitat de l’embat, com a factor de mobilització sense fissures, ha decaigut per incompareixença. Què passa en aquestes circumstàncies? Que el que uneix perd força i creix el que separa. I tots sabem des del primer moment que el que separa és molt. Per més que en primer pla de l’escena hi hagi una pugna pretesament estratègica entre Junts i ERC, si s’ha arribat fins aquí és per la crisi de Junts, simplificada en dos grups: els partidaris de sortir del Govern i tornar a les essències, i els partidaris de seguir al Govern i fer política (amb Turull intentant oficiar d’inestable pal de paller). I tot fa pensar que tard o d’hora es produirà la fractura o fractures que estaven anunciades des del seu origen.

Si faltaven proves de fragilitat de l’estranya família, la més evident és l’elisió de responsabilitats dels seus dirigents, que, incapaços de posar-se d’acord, han transferit a la militància (un col·lectiu, segons diuen, de sis mil persones que no se sap ben bé què representen) una decisió que els corresponia. Una peculiar renúncia que només confirma la manca d’autoritat en la direcció de la coalició, que no és capaç de definir una posició compartida.

2. Complicitat sense amistat. Procedents de l’univers convergent, a alguns probablement els ha confós el passat. Pensaven que seria possible un partit barreja que tingués l’hegemonia de l’espai independentista com la va tenir Convergència del nacionalista. Però allà hi havia una autoritat inqüestionable, el president Pujol, a la vegada líder polític i ideològic, i una sòlida trama clientelar construïda al llarg de molts anys per tot el territori, que probablement ja anava a la baixa quan va començar el Procés i que ha anat escampant després. El fet és que un partit dividit posa el seu destí immediat a votació dels seus militants. I no hi ha cap raó per pensar que –sigui quina sigui la resposta– la crisi de Junts s’haurà acabat.

La política condueix a la simplificació, perquè inevitablement els que lluiten pels mateixos espais electorals acaben sent rivals (i entren fàcilment en la dinàmica de l’amic i l’enemic, exacerbada quan apareixen causes vestides com a fonamentals). Si surt del Govern, Junts haurà de gestionar una frustració interior des de fora del poder, i probablement el que a un ampli sector li demanarà el cos és polaritzar-ho tot en la traïció d’Esquerra. Si es queden, no serà fàcil d’articular la complicitat sense amistat per governar, sobre un teixit de desconfiances que no sembla que siguin fàcils d’administrar. I sigui com sigui, entrarem en un estrany tornar a començar, tant per part de Junts, que tard o d’hora haurà d’afrontar la seva crisi estructural, com de l’independentisme en general, que ja no pot seguir negant les evidències. I hauran d’assumir la realitat com està fent Esquerra i part de Junts.