L'estranya mort de l'individu liberal

El meu pare era la personificació de l'individu liberal, una esplèndida ironia per a un marxista de tota la vida. Per guanyar-se la vida, venia la seva mà d'obra al cap d'una planta siderúrgica a Elefsina. Però aprofitava les pauses dels àpats per passejar alegrement pel pati a l'aire lliure del Museu Arqueològic de la ciutat, on admirava el descobriment d’esteles antigues que indicaven que els tecnòlegs de l'antiguitat estaven més avançats del que es pensava.

Quan arribava a casa, just després de les 5 de la tarda, una migdiada tardana el deixava llest per compartir la vida familiar i apuntar les seves troballes en articles acadèmics i llibres. En poques paraules, la seva vida a la fàbrica estava clarament separada de la seva vida personal.

Aquesta situació reflecteix un temps en què fins i tot persones d'esquerres com nosaltres pensàvem que, si més no, el capitalisme ens garantia la sobirania sobre nosaltres mateixos, encara que amb límits. Per molt que un treballés per al seu cap, almenys podia separar una part de la seva vida i, en aquest espai, tenir autonomia, poder prendre decisions, ser lliure. Sabíem que només els rics eren realment lliures per escollir, que els pobres, la majoria, tenien les de perdre, i que no hi havia pitjor esclavitud que la de qui havia après a estimar les cadenes. Tot i això, valoràvem l'autonomia limitada que teníem.

Als joves d’avui se’ls ha negat fins i tot aquesta petita gràcia. Des que fan els primers passos, els ensenyen implícitament a veure’s a ells mateixos com una marca que serà jutjada segons com es percebi de genuïna. (I això inclou potencials caps; un llicenciat em va dir una vegada: “Ningú m'oferirà feina fins que hagi descobert la meva veritable essència”.) Fer màrqueting de la pròpia identitat ha deixat de ser opcional en la societat online. Exposar la vida personal com en un museu s'ha convertit en una de les tasques més importants que fan els joves.

Abans de publicar qualsevol imatge, penjar qualsevol vídeo, ressenyar qualsevol pel·lícula, compartir qualsevol fotografia o tuit, han de ser conscients de si agradarà o desagradarà l'opció que triïn. D'alguna manera, han de sospesar quin dels seus jos veritables serà més atractiu i, per tant, han de condicionar constantment les seves opinions a la noció de quina seria l'opinió estàndard dels creadors d'opinió online. Com que totes les experiències es poden capturar i compartir, es troben sempre davant del dilema de si ho fan o no. Cada tria, amb testimonis o sense, esdevé un acte en l'acurada construcció d'una identitat.

No cal ser d'esquerres per veure que pràcticament s'ha esvaït el dret a tenir una mica de temps lliure en què no estàs en venda. La ironia és que a l'individu liberal no l’han eliminat les camises brunes dels feixistes ni els comissaris estalinistes, sinó que s’ha esvaït quan una nova forma de capitalisme ha començat a instruir els joves per fer la cosa més liberal possible: ser un mateix. De totes les modificacions conductuals que el que anomeno capital núvol, és a dir, el capital basat en el núvol, ha dissenyat i rendibilitzat, aquesta és, sens dubte, la que ha tingut un èxit més gran i més ampli.

L'individualisme possessiu sempre ha sigut perjudicial per a la salut mental. La societat tecnofeudal que el capital núvol està originant ha empitjorat les coses infinitament més a l'enderrocar la tanca que donava un refugi a l'individu liberal davant del mercat del treball. El capital núvol ha dividit l'individu en fragments de dades, l’ha convertit en una identitat formada per opcions expressades en clics que els seus algoritmes poden manipular de maneres inintel·ligibles per a la ment humana. Ha produït individus no possessius sinó posseïts o, més ben dit, persones incapaces de posseir-se a elles mateixes. Ha reduït la nostra capacitat de centrar-nos desviant-nos l’atenció.

No és que se’ns hagi afeblit la força de voluntat, sinó que una nova classe dirigent ens ha segrestat el centre d'atenció. I, com que els algoritmes integrats al capital núvol reforcen el patriarcat, els odiosos estereotips i les opressions preexistents, els que més pateixen són els més vulnerables: les noies, els discapacitats mentals, els marginats i els pobres.

Si alguna cosa ens ha ensenyat el feixisme és la propensió que tenim a demonitzar estereotips i la desagradable atracció (i força) de les emocions –com la por, l'enveja o l'aversió– que susciten en nosaltres. En la realitat social contemporània, el núvol ens posa cara a cara amb aquest temut i rebutjat “altre”. I, com que la violència online sembla incruenta i anodina, tenim més tendència a respondre a aquest “altre” amb paraules burletes i degradants i amb bilis. El fanatisme és la compensació emocional del tecnofeudalisme davant de les frustracions i ansietats que vivim pel que fa a la identitat i a la capacitat d'estar centrats.

Ni els moderadors de comentaris ni la regulació dels discursos de l'odi aturaran aquesta deshumanització, perquè és intrínseca al capital núvol, els algoritmes del qual estan optimitzats per aconseguir uns ingressos que flueixen amb més abundància cap als propietaris de les Grans Tecnològiques des de l'odi i el descontentament. Les entitats reguladores no poden modificar uns algoritmes alimentats per intel·ligència artificial que ni tan sols els seus autors poden comprendre. Perquè la llibertat tingui una oportunitat, s’ha de socialitzar el capital núvol.

El meu pare creia que trobar alguna cosa eternament bonica en què concentrar-se, com va fer ell amb les relíquies de l'antiguitat grega, és l’única defensa que tenim davant dels dimonis que ens assetgen l’ànima. He intentat practicar-ho al llarg dels anys a la meva manera. Però no arribarem gaire lluny si actuem sols, aïllats i com a individus liberals davant l'amenaça del tecnofeudalisme. La solució no és sortir d’internet, apagar els telèfons i fer servir efectiu en lloc de plàstic. Llevat que ens coordinem, mai civilitzarem ni socialitzarem el capital núvol, ni recuperarem les parts de la nostra ment que hi estan exposades.

I heus aquí la gran contradicció: només una reconfiguració completa dels drets de propietat dels instruments de producció, distribució, col·laboració i comunicació cada cop més basats en el núvol pot rescatar la idea liberal fundacional de la llibertat com a autonomia. En altres paraules, per ressuscitar l'individu liberal fa falta justament el que els liberals tant detesten: una nova revolució.

Copyright Project Syndicate