Nosaltres, els estranys

En algun moment la política catalana sortirà de la melancolia. No està clar que passi, és un desig. Potser aleshores es podrà recuperar la capacitat d’acció de la societat civil i els empresaris no es lamentaran com ho fan avui de no tenir interlocutors polítics i d’estar perduts entre una burocràcia que els ofega i la percepció que no es prenen decisions per no entomar riscos. Potser aleshores alguns jutges no podran retorçar les lleis fins que s’ajustin a la seva ideologia, part de la premsa no seguirà el dictat del govern de torn i s’entrarà en la normalitat de l’acció i la gestió política. Potser algun dia s’afrontarà el principi de realitat, perquè mentre la política catalana continua ancorada en el 2017, el món no ens està esperant.

Formar-se opinió

Avui un fantasma recorre Europa, i Espanya i Catalunya no seran una excepció. Al juny, les eleccions europees podrien convertir l’extrema dreta en la segona força al Parlament Europeu i formacions obertament contràries a la immigració han anat guanyant representació municipal i parlamentària. La por a l’altre, al diferent, és tan antiga com la condició humana, però tots som estranys per a algú. La por s’utilitza sense escrúpols, i s’alimenta de mentides però també de silencis. Les mentides simplistes dels oportunistes que aprofiten l’angoixa de la crisi econòmica i social, i l’acceleració tecnològica, però també els silencis de l’esquerra que tem el judici moral instantani i prefereix inhibir-se. En temps d’incertesa, l’extrema dreta es va movent de la perifèria del debat cap al centre.

Contra el silenci i contra la simplificació, sigui fruit de l’acceleració informativa o de la manipulació interessada, hem plantejat una sèrie de reportatges que publicarem de diumenge a diumenge. Estem convençuts que el matís i la complexitat ajudaran a formar opinió als nostres lectors i que només la informació veraç pot combatre l’onada ultra. Els nostres carrers són diversos i complexos, i la nostra societat no està més immunitzada contra el racisme del que ho puguin estar les societats del nostre entorn. Nosaltres també tenim barris polvorí, i la cohesió social només serà fruit de polítiques actives almenys en dues direccions: l’escola i el mercat laboral. Si l’ascensor social funciona i els catalans fills de marroquins o de bolivians s’integren, si la llengua és una llengua de prestigi o vehicle d’integració, el país avançarà. L’alternativa ja sabem quina és perquè l’hem vista a França.

Parlar d’immigració com d’un fenomen extern és absurd. Tampoc té sentit plantejar-lo com un fenomen descontrolat. Tenim exemples propers i sabem els resultats de les diferents polítiques públiques.

La diversitat social

La immigració ha donat forma a la Catalunya d’avui amb diverses onades. L’actual inclou persones amb color de pell i religions diferents que també busquen una oportunitat i a les quals s’ha d’oferir un pacte social amb drets, deures i un mínim comú denominador de valors. Penso, per exemple, en els innegociables drets humans que inclouen la igualtat d’oportunitats de les dones.

Per començar, repassem les dades fredes. Catalunya té un creixement natural negatiu; és a dir, moren més catalans que no en neixen. Dels vuit milions de catalans, una cinquena part (1,65 milions) han nascut a l’estranger. El 42% de la població entre 20 i 39 anys és estrangera. Catalunya és la comunitat amb més immigrants, i el grup d’origen més nombrós és el marroquí.

Hi ha més immigrants a l’atur que catalans, i també es concentren en sectors més elementals. Per exemple, són més de la meitat de les treballadores de la llar. De la mateixa manera, són més proclius a l’abandonament escolar.

A les escoles i al mercat laboral tenim ja la segona i tercera generació, i sabem què és el que no està funcionant. En una paraula, el gran problema és la “desigualtat”, com diu al reporter Albert Llimós el director del Centre d’Informació de Treballadors Estrangers (CITE) de CCOO, Carles Bertran. Desigualtat d’oportunitats, concentració en sectors amb salaris baixos, dificultats d’accés a l’habitatge, desconfiança d’una societat a la qual li costa acceptar la diferència.

Quins fenòmens socials es converteixen en debats a les portes d’unes eleccions i quin ús se’n fa políticament? No hi ha dubte que el debat sobre la immigració s’utilitzarà de manera interessada en els pròxims mesos, i defugir-lo només dona ales a l’extrema dreta. Per cert, per acabar amb una dada: a Ripoll el percentatge de població immigrada és només del 13,3%.