Estrelles Michelin i alcaldables

Diaris i programes de ràdio i tele s’han esforçat per emplatar-nos una bona guarnició que ens fes de més bon passar les bledes de la campanya electoral. “L’altra cara” dels candidats, la seva “vessant humana”... I de totes les guarnicions, la que més m’ha interessat ha estat la que feia la Rosa Rodon en aquest diari: anar a dinar amb els candidats en un restaurant de la seva elecció.

La importància que algú dona al menjar i al beure, com a acte cultural, te n’explica moltes coses. I en aquestes converses amb la Rosa —que de cuina en sap un niu— hem après moltes coses dels candidats. Quin d’ells estima el vi i s’hi fixa, quin d’ells parla de “vi negre” o “vi blanc” sense cap més especificitat... Cap dels candidats ha triat un restaurant “massa car”, perquè no quedarien bé. Ada Colau, per exemple, deia que “acabaria fent-se vegetariana”, que ja no menjava foie i que li encanten "les estrelles Michelin” perquè "hi ha d'haver llocs per a tothom" però que ella no els freqüenta perquè és "de família humil" i a casa seva quan han anat a dinar fora han anat "a llocs populars”.

Ser “de família humil” és una cosa –jo, per exemple, en soc–, i una altra cosa és el que tu, de gran, puguis i vulguis fer. Molts de nosaltres no anàvem a restaurants amb estrella, ni tampoc a restaurants de qualsevol mena. A la infantesa de l’Ada Colau els restaurants amb estrella, a casa nostra, no eren el que són avui. Tampoc teníem llibres, ni anàvem al teatre, ni viatjàvem. I ara, si podem, ho fem. “Gastar en un restaurant amb estrella” segons en quin àmbit queda malament, però no queda malament gastar els mateixos diners en un concert o en un viatge. La gastronomia i el vi són cultura. Els restaurants amb estrella de la ciutat d’Ada Colau fan menús de migdia molt bé de preu i són patrimoni que tots els estrangers valoren. Car és anar a una pizzeria per trenta euros.