Estripar un ninot a Ferraz
Per als ultres de l'organització Revuelta, vinculada a Vox, la idea d'una nit de Cap d'Any divertida va consistir a anar al carrer Ferraz, penjar d'un fanal un ninot de Pedro Sánchez i apedregar-lo i apallissar-lo, entre insults i crits, fins que el varen fer bocins. Simulaven, així, allò que havia desitjat Santiago Abascal en una entrevista recent amb la premsa italiana: que Sánchez, a qui el PP i Vox presenten com un tirà que es ven la pàtria pel seu benefici personal, sigui penjat pels peus, com ho va ser Mussolini. Després Abascal es va desdir d'aquestes declaracions, perquè els líders de l'extrema dreta solen tenir molta més boca que una altra cosa, però els seus seguidors no. Ells segueixen amb la idea de penjar el president espanyol, pels peus o per on sigui, i és previsible que ens donin la seva murga habitual, en aquell to irritant que gasten, en aquest sentit.
El PSOE ha dit que durà aquests fets als tribunals. Està bé que això es faci, però el més probable és que els ultres en surtin impunes. D'una banda, perquè l'afinitat d'una part de la judicatura amb la dreta ultranacionalista és prou coneguda, però de l'altra també perquè cremar o destruir imatges de personatges públics –especialment de polítics i governants– se sol considerar com una forma de llibertat d'expressió. Recordem, fa quasi quatre anys, els fets de la població andalusa de Coripe, on un ninot que representava Carles Puigdemont va ser cremat i afusellat. Els monàrquics també retrauran les ocasions que s'han cremat fotos del rei Felip VI en concentracions independentistes. En aquest cas cal recordar que és millor cremar fotos del monarca que dedicar-li cançons, perquè això sí que pot estar penat amb presó, com saben bé Valtònyc i Pablo Hasél.
El linxament d'aquesta nit de Cap d'Any, però, ens posa davant de dos fets (dues xacres) de la política espanyola. Un és la presència i la influència no forta sinó fortíssima que l'extrema dreta ha tingut a la vida pública espanyola de la Transició ençà, per molt que sempre se la volgués reduir a grupuscles marginals i residuals. Com a organitzacions potser sí, però com a baix continu del debat polític, el paper de la dreta ultranacionalista en el desplegament del sistema polític i institucional sorgit de la Constitució del 78 ha estat determinant. Diguem que aquella idea segons la qual Espanya havia passat, màgicament, de ser una dictadura feixista a convertir-se en una democràcia tan modèlica que no tenia ni extrema dreta no acabava de ser certa.
I això ens du a l'altre fet que es pot negar tant com es vulgui però que és tossudament real: l'extrema dreta s'ha desbordat gràcies a la carta blanca i la legitimitat que li concedeix el PP. El principal partit del sistema polític espanyol ha abraçat (perquè ja el contenia) l'ideari ultranacionalista de Vox i s'hi ha abonat fins al punt de governar plegats a qualsevol lloc on sumin. Això és una veritable emergència democràtica, i al llarg del nou any no farà més que enquistar-se encara més.