Etiòpia i el turisme del perill
Abans d’entrar en matèria, voldria deixar clar que espero de tot cor que tots els turistes que van quedar atrapats a Etiòpia hagin pogut tornar a casa seva, o que ho puguin fer ben aviat. Aclarit aquest desig, m’agradaria centrar aquesta columna en l’estupefacció que em desperta aquesta mena de turisme que, sota el pretext de l’aventura radical, aposta per una forma de temeritat absurda i posa traves a l’empatia aliena quan les coses no surten bé.
Sap una mica de greu mostrar-se severs amb individus que pateixen, i fins i tot els drames sorgits de la irresponsabilitat poden commoure’ns. En el cas dels turistes esmentats, sembla que l’agència encarregada d’organitzar el viatge no els va proporcionar una informació gaire exhaustiva pel que fa a la situació del lloc que visitaven. Aquesta circumstància podria servir d’atenuant per a un judici més implacable. Ara bé, acceptat fins i tot aquest marc, la decisió de viatjar a un país en conflicte és mala de pair si assumim que els viatgers tenien altres recursos per esbrinar on es ficaven quan van elegir aquesta destinació per a les vacances.
Si, en un exercici de benevolència, es volguessin descartar o mitigar les irresponsabilitats individuals —dels turistes— i empresarial —de l’agència de viatges— que conflueixen en aquesta conjuntura, encara ens quedaria marge per analitzar tota una sèrie d’elements que ben sovint són inherents a aquest tipus de viatges. D’una banda, la banalització de les duríssimes condicions de vida de determinades destinacions, que tant es pot traduir en una manca d’interès per informar-se’n com en una actitud desenfadada, peterpanesca, iupi-iaia, segons la qual el risc de tragèdia atreu en dosis controlades i el perill es viu amb una perspectiva voyeurista que s’apropa al drama des d’un còmode seient d’autobús. De l’altra, aquest no-sé-què de frivolitat que impregna la moda dels viatges a països on ningú no voldria viure: les aventures de deu o quinze dies que, sota una pàtina d’èpica, adrenalina o profunditat existencial, esdevenen una forma més de postureig que neix i mor a les xarxes socials.
De la mateixa manera que, a Instagram, les fotos volgudament lletges i desenfocades han manllevat el protagonisme a les composicions simètriques amb filtres, els viatges segurs a les destinacions de tota la vida semblen poca cosa al costat de les alternatives llunyanes, sovint subdesenvolupades, que ens recorden els nostres privilegis alhora que ens regalen una instantània amb animals exòtics i infants desnodrits: la foto subratllada per un comentari sobre el xoc que ha suposat l’experiència "brutal", sobre el canvi de paradigma que fa obrir els ulls i que obliga el viatger a relativitzar els problemes del primer món.
Comptat i debatut, i per tornar al tema que ens ocupa, em fa molta pena que hi hagi hagut persones atrapades a Etiòpia aquests dies, però em fan encara més pena les que potser en volen sortir i hi són a la força sempre, i sense haver pagat per passar-hi les vacances d’estiu.
