Etiquetes

Una de les polèmiques més escabroses dels darrers temps ha estat la que ha envoltat el tema de la transsexualitat, o de quina manera aquesta s’ha d’encabir o no dins el moviment feminista. Estic parlant de les dones trans, les quals són menystingudes per bona part de les feministes –en direm– clàssiques, que ara són anomenades terfes, un epítet que pretén ser denigrant. Les terfes sembla que no accepten que una dona pugui haver estat un home en el seu passat biològic, i que, estigui operada o no, la seva lluita no és la d’una dona feminista cisgènere, la qual s’identifica amb el gènere amb què ha nascut. El joc d’identitats i exclusions, supòsits i excepcions que envolten tot el que s’anomena ‘cultura de gènere’, o ‘estudis de gènere’, o ‘ideologia de gènere’, és bastant més complex del que pugui semblar al primer cop d’ull. Fins i tot, els que puguin estar més interessats o tinguin més ganes d’informar-se poden trobar-se ben aviat confosos en una realitat de teories que ho emmarca tot en acrònims i etiquetes. Sovint també és com un camp de mines, on el neòfit es pot equivocar i, des d’una escrupolositat molt encesa, el faran tornar a l’ordre, li estiraran les orelles i li penjaran una d’aquestes etiquetes més o menys deshonroses. També és curiós que s’hagin fet tantes revolucions liberals i d’emancipació per acabar aquí: dient-nos els uns als altres què som i què no, què hem de pensar i com, i de quina manera hem d’usar les paraules per no ofendre’ns ni marginar-nos dels espais reals o simbòlics. Hi ha dones transsexuals que sí, sembla que no s’avenen als estàndards clàssics del que 'ha de ser' una dona: per la forma del seu cos, la cara o, fins i tot, la manera de vestir. Aquests dies, una d’elles, que ha entrat en política, ha rebut insults ben encesos a les xarxes, i també el menyspreu o –crida a l’ordre– d’alguna cèlebre escriptora de les ja dites terfes. Per què una dona cisgènere ha de sentir que una dona trans li està traient alguna cosa, que ocupa un lloc que no li pertany? Des de quan el fet d’atorgar drets a un altre individu està condicionat al fet que no ens eclipsi o desplaci dels espais de reconeixement? Els masclistes consideren que les feministes en fan un gra massa amb les seves aspiracions, i són els primers que diuen obertament que hi ha dones que no mereixen ser al lloc on són, o que només hi són per una ‘quota’. Per què les feministes cisgènere reprodueixen aquest argument cap a les dones trans? I els homes trans, què? Per què en parlem tan poc? Hi ha cap feminisme que els empari? Què en diuen els masclistes, d’una dona que ha decidit fer la transició i fer-se home? No ho vull ni saber. 

Tots plegats ens hauríem d’escoltar més els uns als altres: deixar d’usar categories i prejudicis per fer-nos por, o per guanyar batalletes simbòliques que, tanmateix, no ajuden ningú a sentir-se més integrat ni responsable de la seva vida. I alhora està clar que escriure això fa que se’m pugui acusar de ser un equidistant de la guerra dels gèneres. Etc.