Els EUA tornen a canviar el món i Europa

Els Estats Units (EUA) han viscut en la seva història del darrer segle uns quants “cops de volant” radicals. El nou mandat del president Trump serà un cop de volant igual o superior al del seu primer mandat, perquè ara disposarà de les dues cambres legislatives –Cambra de Representants i Senat– més el Tribunal Suprem completament alineats amb els seus punts de vista. No descarto que faci mans i mànigues per obtenir una relectura constitucional que li permeti que la norma d’un màxim de vuit anys a la presidència es reinterpreti com a vuit anys consecutius.

L’any 1920, després de la presidència de Wilson, els republicans (ben diferents dels d’ara) van arrasar a les eleccions, dirigits per Warren Harding. Contràriament a l’orientació internacionalista i intervencionista en els afers mundials de Woodrow Wilson, Harding va retirar els EUA de la Lliga de Nacions que Wilson havia impulsat i va protagonitzar un gir aïllacionista extremadament intens. La neutralitat dels EUA des del 1914 fins a l’abril del 1917 i la distància respecte als camps de batalla van permetre un gran enriquiment de totes les classes socials. La immigració es va aturar i els sous van poder pujar sostingudament. Aquest benestar de què va gaudir l’onada d’immigrants que havien arribat als EUA fins al 1914 va crear un fort bloc electoral molt favorable a mantenir la immigració a mínims, per conservar les millores salarials, i augmentar-les si era possible. Aïllacionisme, bloqueig de la immigració i creixement autocentrat aprofitant la millora del nivell de vida intern seran trets que Trump voldrà recuperar.

A Harding el va succeir el 1924 Calvin Coolidge i el 1928 Herbert Hoover, tots tres republicans i clarament proempresarials.  El camí lliure per als negocis unit a una fiscalitat empresarial mínima van alimentar una il·lusió que tothom es podia fer ric amb facilitat. La gran especulació borsària anterior al crac de la Borsa de Nova York de l’octubre del 1929 reflectia aquest estat d’esperit, pel qual tot semblava possible. La rigidesa ideològica de la Reserva Federal i de la diligència republicana va impedir reaccionar davant la crisi ampliant el crèdit al sector privat i facilitant l’estabilitat de preus. La conseqüència va ser un dominó de fallides que van arrossegar empreses i llocs de treball. L'única resposta que van dissenyar va ser el proteccionisme aranzelari: apujar els aranzels a les importacions per protegir la producció nacional. Això va permetre recuperar els preus, però va ensorrar el comerç mundial, cosa que va impedir que la resta del món pogués comprar productes americans i que pogués tornar els deutes que tenia amb bancs americans. La Gran Depressió dels EUA es va difondre a tot el món. Aquesta seqüència causal es pot repetir, començant ara per l’increment dels aranzels, i seguint per altes rendibilitats, gran especulació borsària, inestabilitat econòmica i fallides bancàries. No oblidem que la presidència Trump va impedir que el Congrés legislés de forma rigorosa per evitar que es repetís la crisi financera del 2007-2008. Ben al contrari, Trump va protegir el model ultraliberal impulsat en la darrera presidència de Bill Clinton, que va dissoldre les diferències entre la banca comercial i la banca d’inversió. Ara estem damunt d’un camp de mines que poden explotar en qualsevol moment. Les fortes injeccions de liquiditat dels anys de la pandèmia i les alegries d’endeutament públic que el nou president ja anuncia fan témer que crisis financeres recents es puguin repetir amb gran facilitat. I tot això es farà amb inflació alta, i no pas baixa com Trump ha promès.

Anys vint i primers anys trenta. Vet aquí lliçons i experiències que es poden haver oblidat. Després de prop de mig segle de presidències majoritàriament demòcrates i prosindicals, l’any 1980 es va tornar a produir un altre gran cop de volant que encara dura: la revolució reaganiana.  El president Ronald Reagan va apostar a fons per la promoció de la competència, la destrucció del poder sindical, les rebaixes fiscals i la gegantina despesa pública en armament, font d’innovació i lideratge tecnològics. El lideratge armamentístic dels EUA els va estalviar unes quantes guerres i els va permetre vèncer, sense morts, la Unió Soviètica. Ara el desafiament xinès farà la funció de l’amenaça soviètica durant la Guerra Freda. Elon Musk deu somiar en repetir totes aquestes polítiques.

Tot plegat són molt males notícies per a Europa –no per esperables menys dolentes–. Caldrà intensificar la col·laboració dins de la Unió Europea, ampliar la Unió allà on escaigui, reforçar la defensa comuna invertint massivament en tecnologia punta i prenent nota de quines són les actuals preferències dels electorats. Si no es fa ningú garantirà la futura seguretat i prosperitat dels europeus.