Europa, capital Vichy?
L’evolució a curt termini –un any?– de la relació transatlàntica és incerta. Tant si ho mirem des d’Europa –avui diumenge veurem si les eleccions alemanyes donen esperança a la formació d’un lideratge europeu mínimament fort– com si ho fem des dels EUA, que, penso, serà el factor més decisiu. En mode optimista, no excloc que el trumpisme, americà o europeu, comenci a ser víctima de les seves contradiccions.
Però sigui com sigui, no hi ha marxa enrere. Passi el que passi, Europa ara sap que el trumpisme és possible als EUA, i això tindrà un impacte permanent. Descric tres trets ja imaginables, però no segurs, d’una reacció europea.
1- Principis. La cara que Europa voldrà mostrar al món serà la que emfatitza els valors associats amb, d’una banda, les polítiques socials de l’estat del benestar, i, de l’altra, els drets humans, les llibertats i la democràcia. Hi ha dictadures que practiquen polítiques socials però que no respecten ni drets ni llibertats. I hi ha moviments autoritaris, com el trumpisme, que no respecten la democràcia (Trump sosté que va guanyar les eleccions del 2020), però que si per vies polítiques i econòmiques poden garantir-se una gran influència sobre els mitjans, es vanten de respectar la llibertat d’expressió. Per això Europa ha de ser molt estricta en la identificació amb tots els valors. La qual cosa és compatible amb posar al dia les polítiques socials, però potser no ho és amb, per exemple, insistir en la il·legalització de l'“odi”. Si arran de la visita d’Abascal a Washington escric “el Sr. Abascal és un idiota útil de Trump”, preferiria no poder ser perseguit judicialment, si no avui, demà.
2- Enteniments. En el complex món de la geopolítica les sacsejades provoquen allunyaments i aproximacions. Penso que és inevitable que l’allunyament entre els EUA i Europa induït per Trump obri un període d'aproximació entre Europa i la Xina. Les raons d’ordre econòmic hi són –a cadascun interessa el mercat de l’altre–, però també les polítiques. Trump està interessat a separar Rússia de la Xina per debilitar la Xina. Europa està interessada a separar la Xina de Rússia per debilitar Rússia. L’impacte sobre les relacions UE-EUA dependrà molt de l'èxit relatiu de les dues operacions. Segurament la segona pot aconseguir, com a mínim, la moderació xinesa en el tema d’Ucraïna. La primera penso que podria acabar en res: Trump pot exigir massa.
3- Seguretat. Parlem clar: Europa s’ha d’armar. Si, com sembla, la benvinguda pau que ve és de fet una victòria russa, potser hi haurà una pausa, però no hi ha raó per pensar que Putin no intentarà explotar la vulnerabilitat manifesta dels que hauran estat incapaços de defensar Ucraïna. Les seves ambicions no s’acaben a Ucraïna, sobretot perquè, si Europa no augmenta la seva capacitat militar defensiva, és probable que per obtenir resultats en tingui prou amb amenaçar. Plantejar-se la igualtat militar amb Rússia no és bel·licisme. És ben cert –si ens oblidem de tercers– que si tant Europa com Rússia estan armats a un nivell equilibrat de 100, ambdues preferirien estalviar i situar-se a un nivell comú de 50. Però d’aquí no se segueix que si Rússia és a 100 i Europa a 50, Rússia tingui un incentiu per reduir despesa militar. En tot cas ho faria després d’imposar-se contra una Europa militarment dèbil. Conclusió: primer la paritat militar, després negociacions de desarmament.
Ara bé, si Europa gasta més en defensa no ho hauria de fer comprant equipament americà. Seguiríem dependents. La tecnologia i la fabricació haurien de ser europees. Intueixo que aquesta opció gaudiria de més suport ciutadà que l’alternativa de comprar als EUA. Però la pressió americana serà enorme i no tots la podran resistir inicialment.
Concloc amb dos fets sobre la despesa addicional que, per mor de gestionar i regular, val més no ignorar. El primer és que –per més que una part d'aquesta despesa serà inherentment dual (ciberseguretat, recerca tecnològica...)– entrarà en conflicte amb la capacitat d’atendre noves necessitats en els pilars de l'estat del benestar –per a Espanya, en ambdós casos, parlem de punts del PIB–. El segon és que impulsarà el nostre propi complex industrial –militar, que serà també territorial, perquè el més probable és que, precisament per garantir-li el suport, la fabricació estigui dispersa per Europa.
Sens dubte, fora millor que Rússia fos un estat democràtic europeu més. Però no ho és. Mentrestant, què hem de fer? Esperar dormint que la capital d’Europa sigui Vichy?
