L'Europa dels drets humans
La Unió Europea intenta presentar-se davant del món, i davant dels europeus, com una força de pau i concòrdia. En resum, som els bons. Mai ens passejaríem pel món cometent les barbaritats dels Estats Units, davant les quals no tenim gran cosa a dir perquè, al capdavall, formem part del seu imperi, o de Rússia, que ens horroritza per la brutal invasió d'Ucraïna. Tampoc no ens comportem com la Xina: nosaltres respectem els drets humans.
Ah, els drets humans. Apareixen al segon article del Tractat de la Unió Europea (1992) com un dels pilars fundacionals d'aquesta cosa nostra, però ens apassionen des del principi, des d'abans del Tractat de Roma (1957), aquell que es va haver de signar en blanc perquè els italians van complir amb el tòpic i no van imprimir els textos a temps. El Conveni Europeu de Drets Humans va ser adoptat el 1950. O sigui, és als fonaments de tot.
És curiós com aconseguim dissociar el que diem del que fem. I quanta diferència hi ha entre com ens comportem a casa i com ens comportem a fora.
El 1960, deu anys després de la signatura del Conveni de Drets Humans, Bèlgica va concedir la independència al Congo. Dècades de brutalitat colonial van quedar teòricament en el passat. Això sí, es va carregar la nova república africana amb part del deute extern belga. Resulta que Patrice Lumumba va assumir la prefectura del govern i això no va agradar a Brussel·les, que va fomentar el secessionisme a Katanga, la província congolesa més rica en diamants i minerals rars. Bèlgica i França hi van enviar mercenaris, amb el vistiplau de la CIA. Per assegurar la jugada, el 1961 van segrestar, torturar i assassinar Lumumba. El Congo no va tornar a aixecar el cap.
Com que el Regne Unit encara no formava part de la nova Europa, passarem per alt el salvatgisme amb què els britànics van administrar Kènia i Tanzània durant els anys 50: la castració i la violació eren recursos habitualment emprats per la policia colonial. Per la mateixa raó, i per la raó afegida que Espanya era una dictadura d'origen feixista, ens oblidarem del que es va fer a les colònies de Guinea i el Sàhara (tot i que les conseqüències segueixen aquí).
Ah, els drets humans. Bèlgica, que va inventar la distinció entre hutus i tutsis (abans basuts i batusis) a la seva colònia de Ruanda-Burundi, i França, que la va explotar a fons fins a aconseguir una guerra civil crònica que va tenir el seu portentós colofó en el genocidi ruandès del 1994, van oferir en aquests dos països un deliciós exemple de cinisme. França va arribar a muntar una suposada operació de pau, l'operació Turquesa, l'objectiu real de la qual consistia a emportar-se papers comprometedors i protegir els seus vells aliats, els dirigents genocides hutus. Drets humans a l'europea.
França va crear el 1945, acabada la guerra, el franc CFA (franc de la Comunitat Financera Africana). Va ser un rampell d'altruisme. "En una mostra de la seva generositat i desinterès, la França metropolitana, volent no imposar a les seves filles llunyanes les conseqüències de la seva pròpia pobresa, estableix tipus de canvi diferents per a la seva moneda", va proclamar el ministre de Finances de l'època, René Pleven. El franc CFA, que encara usen 14 països africans dividits en dos grups, no té res de generós. Va ser un jou comercial des del principi. A més, obligava els països membres a dipositar a París la meitat de les reserves monetàries. Des de fa uns anys se l'intenta substituir per una moneda menys colonial anomenada eco.
Per què parlar del respecte als drets humans durant la guerra d'Algèria, on França es va oposar a la independència de la seva “província” amb tots els recursos bruts al seu abast. O del respecte als drets humans a les colònies portugueses de Moçambic, Angola i altres, si bé el fet que el mateix exèrcit colonial se sublevés i acabés amb la dictadura a la metròpoli fa l'assumpte una mica menys indecent. Pel que fa a l'estafa que van deixar holandesos i britànics a Sud-àfrica, limitem-nos a evocar l'apartheid.
L'Europa dels drets humans no va poder suportar que Muamar al-Gaddafi, antic amic i aliat, bombardegés la seva pròpia població, per la qual cosa va convèncer l'ONU que fos l'OTAN qui s'ocupés de bombardejar. Va caure Gaddafi. I va caure Líbia. És igual, perquè el que interessava era el petroli, i empreses europees com Total i Repsol segueixen extraient-lo.
Després de donar-los tants drets humans, els africans ens paguen envaint-nos amb pasteres, escombrant els nostres carrers i complicant-nos la vida. Quanta ingratitud.
