Europa ha arribat a Espanya

Europa, finalment, ha arribat a Espanya. Deien en els anys 50 que Europa acabava als Pirineus. Més enllà, el buit, les dictadures i el món antic. A l’altra banda, l’Europa de les democràcies liberals que s’assentava en el període posterior a les guerres i que encarava el seu camí cap a la unificació, cap a l’acord i cap al canvi. A diferència d’aquestes dictadures feixistes anacròniques i que s’allargaren fins als 70 en el cas d’Espanya i Portugal. A partir de l’any 78 s’inicien a Espanya tota una sèrie de reformes que culminen amb la consolidació de l’Estat social i democràtic. Una democràcia jove. Molt jove. Però homologable a la resta de les democràcies europees.

Europa va arribar a Espanya o Espanya va arribar a Europa l’any 86. Segurament abans ja hi estava en camí. Però ara és quan començam a ser realment com qualsevol altre país del continent per dos factors. El primer és la fragmentació política. L’Europa occidental està avesada al pacte com a forma d’organització dels diferents governs. El pacte polític no és més que un acord que implica renúncies, però que, alhora, presenta un programa comú. El pacte és l’essència de la democràcia duta a l’extrem amb un programa real i definit. L’època de les majories absolutes ha acabat. Gràcies a Déu! Ara veurem qui sap governar amb equips multidisciplinaris i heterogenis a nivell ideològic i qui pateix manca d’humilitat.

I per altra banda, el segon factor determinant és la decència. Durant molts d’anys ens hem acostumat a viure amb corrupció generalitzada, on els abusos de la gent amb poder eren freqüents, convivint alhora amb pràctiques poc exemplars. Això, estimats lectors, per fi ha acabat. Per convicció o per necessitat –apostaria més per la segona opció–, els dirigents polítics veuen que la ciutadania ja no accepta segons quins comportaments. Coses tan vergonyoses com plagis acadèmics, el 'deep State' –o clavegueres– i altres no eren pas acceptats als països del continent. Ara, a Espanya tampoc. A la fi, Europa ha arribat a Espanya.

I aquestes pràctiques com el despotisme que sorgia en èpoques de majories absolutes, o l’acceptació de corrupteles, o fins i tot l’ús de la força com a resolució ideal dels conflictes no són més que una rèmora del l’estructura de la qual venim. De dictadures, inestabilitat i, en definitiva, d’una història d’Espanya on la majoria sempre s’imposava i abusava de la minoria. Això va canviant. A poc a poc. La presència europea fa que cada cop ens pareguem més a ells i menys a altres. El futur i el progrés estan a Europa. Les democràcies liberals dels drets i les llibertats fonamentals. A la resta, poca cosa on gratar.

Europa arriba. Arriba fins a les estructures més fosques de l’Estat. Europa va transformant el clientelisme de segons quins òrgans estatals. L’hermetisme va desapareixent. I queda molt per avançar, però l’escenari cada cop s’assembla més al de Bèlgica, al d’Holanda o al de Dinamarca. Benvingut sigui. No hi pos cap mena de dubte amb el títol de l’article i tenc clar que Europa ha arribat a Espanya. Ara bé, la pregunta és: sabran la ciutadania i sobretot, els polítics actuar com si fossin a Europa? D’això en tenc més dubtes.