Qui és Europa?
“Si he de parlar amb Europa, a qui crid?”, plantejava Henry Kissinger en un famós dilema sobre qui és Europa i si s’ha de prioritzar la dilemàtica telefonada a l’home fort de torn al continent o a la presidència de la Comissió Europea (govern de la UE). És a dir, si el projecte europeu és sols un club de països o té la capacitat d’existir per ell mateix com una unió d’europeus. Pot parèixer filosofia política, però d’aquesta cridada en podria dependre que es condicionin les relacions comercials a la lluita pel canvi climàtic, l’aprovació d’una ajuda en temps d’emergència o, fins i tot, si s’ha d’intervenir en un conflicte. Qui la contesti, per tant, determina la resposta.
Ara pensi, i si aquesta telefonada interpel·lés els interessos o necessitats de les Illes Balears? Com incidim nosaltres, de manera més efectiva, en la resposta que ens convé? No seria millor que, a través d’eurodiputats afins, en col·laboració amb altres de regions que poden tenir problemes similars (pens en Sardenya, Malta, Creta, les illes turístiques gregues…), es pogués fer arribar directament la nostra posició al govern europeu? O ens hem d’arreglar per explicar-li a la Merkel o al Macron de torn en què consisteix la insularitat, per exemple? O a Meloni o a Le Pen… Ja sé que les accions de l’executiu europeu poden també no ser encertades, però almenys s’atendrien a la fiscalització del Parlament (votat per tothom).
Avui, la UE no va ni al bany si els seus estats membre no li donen permís. Països com Hongria són capaços de vetar acords en què la resta dels 27 membres han arribat al consens. El Parlament es resigna a mirar des de la tauleta dels nins petits, impossibilitat fins i tot de la capacitat d’iniciativa legislativa. La Comissió (govern europeu) expressa la seva “profunda preocupació” en assumptes on una potència democràtica de bon de veres intervendria més activament. Tot i això, en els darrers temps hem estat testimonis de com els mateixos estats han hagut de necessitar més Europa, més unió, per donar respostes encertades a telefonades globals, com la pandèmia o l’amenaça russa. Les contradiccions afloren entre l’estructura comunitària actual i els reptes que enfrontam. I el telèfon continuarà sonant en aquests anys vinents.
Com a federalista convençut, m’agradaria que la presidència de la Comissió tengués el poder d’agafar sense manies la telefonada, sigui aquesta efectuada des de reptes globals o des de necessitats locals. Com deia Schuman, Europa no es farà (i no s’ha fet) de cop, però el seu estat actual, a cavall entre massa coses però enfora de totes, no pot ser definitiu. S’ha d’avançar vers una sort d’estat europeu, on l’executiu comunitari i l’Europarlament tenguin més veu en detriment de la dels seus estats membre, sense drames ni pretensions d’esborrar cap identitat ni cultura, però sí des d’una sobirania més compartida, units en la diversitat, entorn d’una vella idea anomenada Europa.
