Europa se la juga

1. Aturar el gir reaccionari. Les eleccions europees van de veritat, i sembla que a la ciutadania li costa assumir-ho. La geografia nacional encara pesa molt, i pensar la Unió com un espai compartit de sobirania política té un deix fantasiós. Tanmateix, a cada nova elecció ens hi juguem més. I aquest cop la prova és d’envergadura. En termes polítics, el vot serà un test sobre el poder de l’extrema dreta a Europa i la seva capacitat per arrossegar la dreta liberal conservadora tradicional. I el que estem veient, com una premonició, és que algunes veus de la dreta de sempre estan donant senyals per preparar el blanqueig del neofeixisme a mesura que els va prenent espai. I tampoc sembla que l’agenda de la dreta inclogui possibles aliances de contenció amb sectors de l’esquerra. Clar i net: l’extrema dreta ja no és una opció condemnada als marges i aspira a consolidar i ampliar el poder que ja ha aconseguit als Països Baixos i a Itàlia. I a la dreta convencional ja se li ha escapat alguna picada d’ullet, fins i tot per part d’una figura tan representativa com Von der Leyen.

Què pot significar que l’extrema dreta guanyi poder a la Unió i, a partir d’aquí, es vagi trencant el tabú i la dreta tradicional s’hi acomodi i entri en negociacions i pactes amb ella? Deixin-m'ho dir amb paraules de Santiago Alba Rico: “Els impulsos feixistes s’imposen socialment quan les dretes clàssiques, per defensar-se de l’esquerra i creient poder recular després, acaben mantenint relacions incestuoses amb els monstres”.

Si alguna cosa tenen en comú l’extrema dreta i la dreta és la prioritat nacional, “recuperar el poder que la Unió els ha confiscat”, en paraules de Marine Le Pen. Reformar la Unió des de dins és un missatge recurrent en campanya electoral: menys poders i menys transparència.

Tots sabem que la immigració és l’obsessió de l’extrema dreta: per ideologia –nosaltres i els altres–, però també per oportunisme, perquè és molt útil per capitalitzar les pors i les inseguretats de la ciutadania estigmatitzar els que venen de fora. I seguint amb el doctrinarisme nacionalista, la recuperació de la moneda pròpia –una aspiració ara mateix més retòrica que pràctica–, és a dir, el retorn a les fronteres comercials i el proteccionisme econòmic, és un tema recurrent. Però la cosa no queda aquí: és evident que les extremes dretes porten una agenda pròpia que contradiu l’esperit fundacional de la Unió i que posaran sobre la taula cada cop que les dretes els demanin (o els ofereixin) un cop de mà. Contra la immigració, evidentment, tema preferit d’ideologies hereves directes del racisme, però també contra les polítiques ecològiques (l’ecobogeria, que en diuen ells), incapaços d’assumir la realitat de la degradació del planeta, i, en nom de la família tradicional, contra el feminisme i contra les llibertats individuals consagrades els darrers anys.

¿S’acosta la gran regressió? El test és doble. Cal veure fins on arribarà el creixement anunciat de l’extrema dreta, i fins on arrossegarà unes dretes en què la tradició liberal està decaient en mans d’uns sectors cada cop més desplaçats cap a l’autoritarisme, i que són incapaces de satisfer les demandes d’una ciutadania a qui se li neguen les expectatives de futur. La por triomfa i, si la dreta democràtica s’hi deixa arrossegar, la democràcia està en perill.

2. El cas francès. El que està passant a França és especialment simptomàtic. Emmanuel Macron va arribar a la presidència de la República fent-se seu un ampli espai que anava des de sectors de la dreta tradicional fins a algunes restes de la socialdemocràcia, passant pel sempre imprecís territori del centre (allò que no acaba de ser ni una cosa ni l’altra però gairebé sempre cau del mateix cantó). Ara, en el seu segon mandat, el president està veient com Marine Le Pen li menja part del vot conservador i es consolida com a opció real per a les pròximes eleccions presidencials. On són, doncs, els antídots contra l’extrema dreta?

Què se n’ha fet de la socialdemocràcia? És curiós que ara mateix sigui a la Gran Bretanya, fora d'Europa, on l’esquerra està en condicions de tombar una dreta radicalitzada. També per a la socialdemocràcia serà un test aquest diumenge.

Una qüestió s’imposa: ¿els partits de tradició democràtica no han sabut captar les claus del malestar del moment o no tenen poder per reconduir la situació? Qui mana aquí?