Europa i l’era de la inseguretat
Les repúbliques bàltiques s’han unit, aquest cap de setmana, a la xarxa elèctrica europea i han abandonat l’últim cordó umbilical que encara les lligava al seu passat de l’era soviètica. És una desconnexió de dimensions geopolítiques, carregada de simbolisme; un altre pas cap a una integració continental que necessita gestos reals i victòries anímiques, però també autonomia estratègica i menys dependències.
La Unió Europea continua atrapada en les seves pròpies dependències.
Entre el 2019 i el 2023, les importacions d’armament dels Estats Units per part de la Unió Europea van créixer fins a un 55%. També el 50% del gas natural importat el 2023 provenia del seu soci transatlàntic. Un soci convertit ara en font d’inestabilitat davant un horitzó de creixents tensions geopolítiques entre els Estats Units i la Xina, d’amenaces de coerció econòmica per part de Washington i amb la guerra d’Ucraïna pendent de la voluntat de Donald Trump.
Amb els Estats Units convertits en un factor de risc global, segons l’últim informe de la Conferència de Seguretat de Múnic, el món es veu obligat a repensar aliances i seguretats. Donald Trump ha decidit enterrar la pax americana per una política exterior feta, de moment, de sobreactuacions, ordres executives i amenaces. En el món transaccional de Trump, la continuïtat de l’ajuda militar i financera a Ucraïna pot dependre d’aconseguir l’explotació de les mines de terres rares que hi ha al país (com s’estaria negociant en aquests moments), i el futur immediat de Gaza i l’expulsió forçada dels seus habitants es pot anunciar com si es tractés d’un projecte immobiliari més.
Estem en un món d’inseguretats. Amb una Unió Europea atrapada entre les amenaces provinents dels Estats Units, l’agressivitat russa i les dependències de la Xina. Una Unió Europea que veu com el seu aliat tradicional la menysté considerant-la unes vegades com a rival i les altres com a vassall. Pendent de les eleccions alemanyes del pròxim 23 de febrer i de la força electoral de partits i governs que han abraçat l’assalt a la democràcia estatunidenca com una agenda a seguir, la UE necessita accelerar la seva pròpia transformació, però no a qualsevol preu. La normalització de l’ús de la força i de la sensació d’inseguretat s’ha convertit en la pista d’aterratge de les polítiques proteccionistes, les apostes armamentistes i els discursos de la por. Ho resumia, mesos enrere, el fins fa poc secretari general del Servei d’Acció Exterior europeu, Stefano Sannino, en una trobada al Cidob, quan admetia que “l’idealisme no existeix a la Unió Europea; existeixen els interessos”. “La voluntat política ve per la necessitat” reblava aquest alt diplomàtic europeu. Però la necessitat també ha portat aquesta Unió afeblida a sacrificar principis i valors que havien justificat la seva existència.
L’agenda de la seguretat s’ha imposat com a única estratègia i s’ha menjat l’espai per a la política i la diplomàcia en molts conflictes, malgrat les promeses d’alto el foc que surten dels discursos inconnexos de Donald Trump.
En aquest escenari, Europa, "li agradi o no", haurà d’assumir el seu lideratge, reclamava la setmana passada l’historiador Timothy Snyder en una trobada amb periodistes a Barcelona. “No crec en absolut que Trump i Putin puguin garantir una solució sistèmica per a Ucraïna perquè Putin no la vol i Trump no sap com fer-ho –deia Snyder–, però crec que hi haurà un alto el foc que pot convertir Ucraïna en la península de Corea o en Alemanya Occidental”. L’arquitectura de seguretat europea es decidirà en la possible negociació que s’obri a Ucraïna en els pròxims mesos. El viatge de l’assessor de seguretat nacional de Trump, Mike Waltz, a Europa aquesta setmana i la participació del vicepresident J.D. Vance a la Conferència de Seguretat de Múnic començaran a donar pistes dels moviments diplomàtics en marxa i dels termes en què els Estats Units es plantegen aquesta negociació. Per això és essencial que els líders europeus siguin capaços de consensuar els temps polítics d’una negociació que necessita molt més que el reforçament dels pressupostos de defensa dels Vint-i-set. Necessitarà, sobretot, diners per a la reconstrucció, compromís polític per a l’ampliació de la Unió i, abans de res, capacitat d’influència sobre uns Estats Units fins ara completament desconnectats de la realitat i les prioritats europees.
