Europa ens mira (una mica)
Era la notícia d’ahir. Venia d’Europa i es referia a la nostra llengua. Jo em vaig haver de fregar els ulls diverses vegades quan a la tele ho vaig sentir dir a “la Melero” (sempre serà “la Melero”). Un informe del comitè d'experts sobre la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del Consell d'Europa publicat aquest dimarts “mostra una profunda preocupació per la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que imposa un mínim del 25% de castellà a les aules de Catalunya”. A part, critica “la manca d'ús de la llengua catalana en alguns àmbits de l'administració pública, com la justícia o la sanitat”. En la justícia, sobretot, passa una cosa que no se sol verbalitzar: hi ha acusats que tenen la sensació que si volen declarar en català s’assenyalen i es perjudiquen.
Ja no tenim, entre nosaltres, aquella bel·ligerància permanent del partit polític taronja, que feia de l’estridència, l’estripada, l’esperpent, el nostre dia a dia lingüístic. Sembla mentida, però tot allò ja és pols. Va haver-hi una batalla de llengües, i no de parlants. Aquesta llengua era dolenta, no normativa, diferent, estranya, impròpia. Aquesta altra, en canvi, bona i natural, desitjable (i deien que oprimida). Cap llengua resta, totes sumen, i ho sabem ben bé els catalans, que, com a mínim, com a mínim, som tots bilingües.
Gastar aquest dret, cada minut, el dret que té tothom de parlar i ser entès en la llengua pròpia del territori on es viu (una llengua infinitament més antiga que els senyors que l’han volgut prohibir o arraconar) és molt cansat. Parlar en català al taxi, al metge, a la perruquera –que és molt simpàtica–, al súper, al tren, als restaurants, és tan heroic... Però no sempre volem ser herois.
Entraria en un bar modern i demanaria algun beure per celebrar aquesta notícia si no fos perquè sé, perfectament, que la noia jove i simpàtica de la barra no m’entendrà llevat que li demani un muffin.
