Europa contra el món
En cas d'haver pogut participar a les passades eleccions nord-americanes hauria donat suport, sense cap mena de dubtes, a la candidatura de Kamala Harris. Donald Trump em provoca un rebuig gairebé físic: és un personatge vulgar, malcarat, narcisista, imprevisible. Si m'agradés escriure articles destinats a adular els lectors benpensants ara allargassaria les dues frases anteriors, i a córrer. Però d'articles així ja se n'han escrit massa, trobo. Per tant, gratarem una mica més la superfície a veure què passa. ¿De debò que hauria votat Harris només perquè el seu adversari em queia molt malament i perquè em sento més còmode amb les idees de la vicepresidenta? ¿Segur que només seria per aquesta raó? Em sembla que no. Siguem descarnadament honestos, posem les cartes cara amunt. Un servidor de vostès és un professor universitari i escriptor que viu còmodament en una zona agradable i tranquil·la del centre de Barcelona. Si en comptes d'això fos un treballador manual o un granger del Mig Oest a qui la globalització ha deixat totalment fora de joc, i als seus fills encara més, pensaria el mateix? Em sembla que no. Les absurditats que va explicar Trump sobre els immigrants que es feien entrepans de gos o de gat no signifiquen que als Estats Units no hi hagi un malestar important. En uns casos pot ser imaginari, evidentment, però en altres, com en el tema de la inflació creixent, és ben real. ¿S'han equivocat votant Trump i atorgant-li una concentració de poders amb pocs precedents en aquell país? Segurament, però això no justifica la pretensiosa condescendència amb què a Europa es jutja una democràcia que funciona de manera ininterrompuda des del 1776. Fa anys, Xavier Rubert de Ventós em va dir una frase memorable: "És cert que el feixisme sobrevola sovint els Estats Units, però casualment sempre acaba aterrant a Europa".
El Vell Continent està neguitós, i amb raó: la victòria de Donald Trump pot tenir conseqüències imprevisibles fins i tot a curtíssim termini. Se'n subratllen sobretot dues: la referida a uns intercanvis comercials que poden quedar molt tocats, així com una nova política de defensa lesiva per als interessos de l'OTAN (i, òbviament, per als pressupostos dels països concrets que en formen part). En tots dos casos estem parlant de molts milers de milions d'euros. Moltíssims. Tot plegat és rigorosament cert, però alhora incomplet. Deixa de banda –de fet, oculta d'una manera no del tot honesta– una qüestió que fa que la Unió Europea ara mateix constitueixi una fràgil excepció en el si de l'escaquer mundial. Encara no fa ni un mes, Vladímir Putin, Xi Jinping, Narendra Modi i els líders de vint països més es van reunir a Kazan, Rússia. Són els BRICS i representen gairebé la meitat de la població mundial, una tercera part de l'economia del planeta i un potencial militar impressionant. L'exitosa reunió de Kazan va suposar una derrota important, tot i que discreta i mig dissimulable, de la Unió Europea, i un gran fiasco en relació amb el suposat acorralament de Putin. Amb el triomf de Trump, ara és ja una derrota i mitja. El món va en sentit contrari a la Unió Europea, i no només per coses relacionades amb els aranzels o la cotització internacional de l'euro. No, l'assumpte és molt més profund i està lligat, entre altres coses, a la manera d'entendre la família i tot el que això comporta en termes de valors. A La défaite de l'Occident (2023), Emmanuel Todd, el demògraf francès que va predir amb pèls i senyals la caiguda de l'URSS una dècada abans que passés, demostra que l'afilerament de mig món entorn de Putin avui té més a veure amb aquests valors que no pas amb raons econòmiques o militars. La majoria dels països que aquest octubre es van reunir a Kazan no tenen clar que determinats canvis socials recents siguin, en realitat, un progrés. Més aviat els perceben com un símptoma de decadència. A aquesta percepció del món ara s'hi han afegit els Estats Units, és a dir, la primera potència mundial, a conseqüència d'una victòria electoral rotunda. Aquí l'hem volgut relativitzar atribuint-la a homes blancs masclistes i sense estudis que escolten música country en una furgoneta atrotinada. Veure-ho així ens tranquil·litza: l'autoengany és sedant.
Encara que sembli que no passa res, la Unió Europea es troba en el moment més delicat de la seva curta història. Els seus valors ja no són un far per al món, i el seu model de societat és percebut per molts com a decadent. Per defensar-lo, que crec fermament que és el que cal fer, primer convé assumir i pair que ara mateix Europa va en sentit contrari al món.