Europa necessita immigrants
La demografia és un factor determinant en l’evolució de l’economia i la societat. Si considero el món en la seva globalitat, la centralitat del repte climàtic fa molt desitjable que la població arribi com més aviat millor al creixement zero. Ara som 8.000 milions de persones. Afortunadament, les previsions demogràfiques ens indiquen que la població s’estabilitzarà abans de la fi del segle, amb probabilitats que sigui per sota dels 10.000 milions. I amb la certesa d’un augment més que proporcional de la població africana que, els experts ens diuen, pot passar de representar una cinquena part de la població mundial a un quart el 2050 i a un terç el 2100.
Avui em referiré a Europa. En un pròxim article el focus serà Catalunya.
A la UE-27 hi viuen 447 milions de persones, un 5,5% de la població mundial. Sense una inflexió positiva en la taxa de recepció d’immigrants, o una improbable millora d’una natalitat ara molt inferior a la taxa de manteniment, la població de la UE s’acabarà situant per sota del 5% de la mundial. Si, com alguns voldrien, tanquéssim l’accés d’immigrants a la UE, la seva població en termes absoluts baixaria sense límit.
Ens ha de preocupar aquest panorama? Penso que sí. Per tres tipus de raons:
1. Sense immigració, la transició cap a un nou equilibri amb menys població pot ser molt problemàtica. Per exemple, la sostenibilitat del deute: si la caiguda de població arrossega el PIB a la baixa, el deute que ve del passat pesa més com a proporció del PIB. El repte del finançament de les pensions amb una població envellida –la situació actual, amb immigració i tot– s’ha assenyalat repetidament. I qui cuidarà la població envellida? Robots? No és el que a mi, com a jubilat, m’agradaria.
2. L’informe Letta (Molt més que un mercat) ha deixat ben clar que si Europa vol ser competitiva en el món –fet necessari per al seu progrés econòmic i social– ha d’arribar a ser un espai econòmic tan integrat com l’americà o el xinès. Però amb això no n'hi ha prou. També cal que sigui gran, que mantingui o, encara millor, que augmenti la seva dimensió. Si voleu, que recuperi la pèrdua que va venir amb el Brexit. El volum de població afavoreix la dimensió. Un gran mercat intern promou la competitivitat. En molts sectors ajuda a generar empreses prou grans per fer el salt cap als mercats internacionals. Però alhora limita la probabilitat que el que s'hagi guanyat amb això no es perdi al mateix temps per una disminució del grau de competència en el mercat interior.
3. Potser la raó de més força és geopolítica. El món s’està fent molt perillós per a la UE. Tenim una frontera oriental amb una potència nuclear i hostil. I una frontera mediterrània amb un continent políticament inestable i en explosió demogràfica. És un continent on, donada la nostra història, no és lògic que ens estimin gaire. Per acabar-ho d’adobar, el nou president dels EUA tampoc ens aprecia. És probable que defugi oferir garanties de seguretat a Ucraïna en el context d’un acord d’armistici. No dubteu que tractarà d’aprofundir el Brexit. I a sobre –no és broma– vol fer-se amb Groenlàndia aprofitant la seva indefinició dintre de la UE. Davant de tot això no ens podem permetre, a més, fer-nos més petits. Si ho féssim, en el millor dels casos, d'aquí a unes dècades no estaríem empenyent els nostres pressupostos de defensa i seguretat cap a un 2% del PIB sinó cap a més i més.
La meva conclusió, doncs, és que Europa hauria de tenir una política proimmigració. D’on vindran els immigrants? En principi de tot arreu. Però vull fer constar que fora un error tenir un biaix contra la immigració africana. Aquesta té la virtut d’ajudar en els dos continents, però també d’establir una xarxa de relacions humanes –i de transferències monetàries privades i públiques– que poden estimular un clima de bones relacions amb un veïnat clau per a Europa.
Avui Europa no té aquesta política. La tindrà? No ho sé, però m’agradaria pensar que arribarà el dia en què les conseqüències de no tenir-la seran tan evidents que serem capaços d’articular una política ordenada que anticipi les necessitats d’ordre social, cultural, d’habitatge, i també polítiques, que aniran apareixent. Prou ordenada per contenir les pulsions populistes. Confesso, però, que el meu biaix cognitiu és creure que el que és necessari s’acabà fent i fent bé. Temo que l’evidència no m’acompanya. Però quina és l’alternativa? Empetitir-nos? Conviure amb l’espectacle horrorós i vergonyós de les morts al mar?
