Europa ha de respondre a Trump sobre Ucraïna
La política d’apaivagament de Donald Trump cap a Vladímir Putin fa que al seu costat Neville Chamberlain sembli un realista íntegre i coratjós. En tot cas, Chamberlain pretenia evitar una gran guerra europea, mentre que Trump intervé en una que fa temps que ha esclatat. El Múnic de Trump (equiparable a l’acord del 1938 en què la Gran Bretanya i França van trair Txecoslovàquia) arriba la vigília de la gran conferència de seguretat a l’actual capital bavaresa, on els emissaris de Trump es trobaran amb els aliats occidentals. Aquesta conferència de seguretat de Múnic ha de ser l’inici d’una resposta europea decisiva que tingui en compte la nostra història tràgica per no repetir-la.
El pas que Trump proposa fer és, en realitat, un nou Ialta (en referència a la conferència del febrer del 1945 entre els Estats Units, la Unió Soviètica i el Regne Unit a la localitat crimeana de Ialta, que s’ha convertit en sinònim d’unes superpotències que decideixen el destí dels països europeus sense que aquests hi puguin dir la seva). En aquest cas, la seva proposta és que els EUA i Rússia decideixin el destí d’Ucraïna amb una participació marginal, per no dir inexistent, d’Ucraïna i altres països europeus. Però aquesta vegada els ocupants de la Casa Blanca i el Kremlin haurien de reunir-se primer a l’Aràbia Saudita, i després a les seves respectives capitals, mentre l’autèntica Ialta de Crimea s’entrega a Rússia. Perquè en el bell nou món de Trump i Putin, el poder té raó i l’expansió territorial és el que fan les grans potències, ja sigui Rússia a Ucraïna, els Estats Units al Canadà i Groenlàndia o la Xina a Taiwan.
Totes les analogies històriques tenen els seus límits i les que s’han fet amb Múnic i Ialta han sigut excessives. Però aquí, per una vegada, semblen pertinents, sempre que destaquem les diferències i les similituds.
Durant unes setmanes, després de l’elecció de Trump, vam tenir una lleugera esperança que en el cas d’Ucraïna la seva administració seguiria el lema que proclama: “Pau a través de la força”, entenent que la força és l’únic llenguatge intel·ligible per a Putin. Ara veiem que Trump només intimida els amics del seu país, però claudica davant dels enemics.
L’anomenat home fort és en realitat un home feble quan es tracta d’enfrontar-se a les figures autoritàries i hostils d’aquest món. En només un dia ha fet quatre grans concessions innecessàries i perjudicials. En primer lloc, no només ha iniciat converses prospectives amb Putin a través d’un intermediari, cosa que seria defensable, sinó que ha donat al dictador rus un reconeixement ferm i adulador com a líder mundial. “Vam reflexionar junts sobre la gran història dels nostres països”, va informar sobre la seva llarga trucada telefònica en una publicació a les xarxes socials. “Vam parlar del gran profit que traurem algun dia de la nostra feina conjunta. Però tots dos vam coincidir que, primer, volem aturar els milions de morts que s'estan produint a la guerra entre Rússia i Ucraïna”. Imagineu-vos si l’any 1941, en comptes d’entrar en guerra contra l’Alemanya nazi al costat de la Gran Bretanya i altres països europeus aliats, el president dels Estats Units hagués trucat a Hitler per reflexionar amb ell sobre “la gran història dels nostres països”, i després li hagués plantejat posar fi conjuntament a “la guerra entre Alemanya i la Gran Bretanya”.
En segon lloc, ha ofert al líder rus una negociació bilateral entre els EUA i Rússia sense la intervenció dels ucraïnesos, precisament la mena de nou Ialta que sempre ha desitjat Putin. I després, tercer i quart, ha declarat que Ucraïna ha de cedir territori i que els EUA no donaran suport a la seva pertinença a l’OTAN. Les dues coses fa temps que es diuen en privat a Washington i altres capitals occidentals, però concedir-les públicament per endavant és una demostració magistral de com no s’ha de practicar l’“art de l’acord”. (Trump va fer una cosa semblant en les negociacions amb els talibans sobre l’Afganistan, en les quals va començar, en lloc d’acabar, oferint un calendari per a la retirada dels Estats Units.) Ara els historiadors tenen les notes i els records de les persones properes a Hitler, que documenten la seva alegria per l’acord que va arrencar a Chamberlain. Un dia potser tindrem proves similars de la satisfacció íntima de Putin per les concessions fetes per Trump.
Això no vol dir que aviat hi hagi d’haver res que es pugui anomenar pau. La primera declaració pública del Kremlin sobre la trucada entre Trump i Putin va ser particularment cautelosa, i s’hi advertia que “és essencial resoldre els motius del conflicte”. Probablement, l’escenari ideal de Putin seria seguir parlant de pau amb Trump a través d’un seguit de plàcides cimeres a l’Aràbia Saudita, els EUA i Rússia, mentre Rússia continua avançant en el camp de batalla, arrasant la infraestructura energètica d’Ucraïna i soscavant d’altres maneres la seva economia, societat i unitat política. (Preguntat sobre la participació d’Ucraïna en les converses, Trump va esmentar la necessitat que es facin unes eleccions presidencials al país, de manera que va repetir com un lloro una de les línies d’atac russes a la legitimitat del president Volodímir Zelenski.)
Hi ha una gran diferència entre l’Europa de l’època dels acords de Múnic i Ialta originals i l’Europa d’ara. L’Europa actual és rica, lliure i democràtica, una comunitat de socis i aliats estretament integrada. Sí, com demostren de nou les enquestes recents del Consell Europeu de Relacions Exteriors, també està dividida i confosa a l’hora de determinar la millor sortida per a Ucraïna. Però amb una coalició prou decidida de països predisposats i capaços, que inclogui sens dubte la Gran Bretanya, Europa encara pot fer possible que Ucraïna estabilitzi la primera línia de front, resisteixi econòmicament i, finalment, arribi a negociar des d’una posició de força, no de feblesa. És per això que la conferència de seguretat de Múnic d’aquest cap de setmana ha de ser l’inici d’una resposta europea al Múnic de Trump.
