Europa: transformació radical o autodestrucció

Ja fa estona que Europa està tocada, i els resultats de les eleccions del passat diumenge no són més que una passa més d’aquesta deriva autodestructiva. M’agradaria, en aquest article, compartir algunes reflexions en clau ‘glocal’.

Europa pateix un triple dèficit: de democràcia, de projecte i d’identitat. De democràcia, perquè efectivament són unes eleccions on es decideixen coses molt importants, però on només un de cada tres europeus que poden votar ho fa. De projecte, perquè l’Europa del contracte social, on democràcia i estat del benestar anaven de bracet, fa estona que ha mort, i perquè decisions com les de la troica en el seu dia i les del Banc Central Europeu més recentment es prenen en els marges del sistema de representació, però sobretot destrueixen les classes populars del Vell Continent. D’identitat, perquè a més que resulta del tot difícil identificar-se amb alegria amb tot allò exposat, després de la sortida del Regne Unit la UE ha quedat del tot subordinada als interessos dels Estats Units i a una absurda carrera armamentística i militaritzant. Escollir una posició subordinada en lloc de treballar aliances multilaterals en un món multipolar és un error, i l’anunci d’aranzels als cotxes xinesos aprofundeix en la mateixa línia.

La ‘gran coalició’ entre socialdemòcrates i populars i els neofeixismes es retroalimenten. Se’ns ha venut aquesta aliança ‘centrista’ com la salvació, però el que ha fet aquesta coalició en els darrers anys és congelar un imaginari i unes pràctiques de la pitjor Europa: immodificable, inútil per als treballadors i treballadores i sense rumb. Basta veure els resultats dels socialistes alemanys, devorats per la dreta i l’extrema dreta, que va marcant la seva agenda política, que impregna fins i tot els discursos i pràctiques de la Comissió. Els més de 5.000 morts mirant d’arribar a Espanya només en els primers cinc mesos d’enguany, com acaba de denunciar l’activista dels drets humans Helena Maleno, en són el resultat. Resulta cada cop més difícil identificar-se amb aquesta Europa des d’una posició, senzillament, humanista. La darrera mostra d’això, l’emblanquinament de la mussoliniana Meloni.

És necessari situar Alemanya com a problema, per diferents motius. El 2015 s’imposà a Grècia la voluntat dels bancs alemanys per damunt de la voluntat del poble grec expressada en referèndum. El missatge fou demolidor: és igual el que voteu, els homes de negre asseguraran allò que importa de veres, i si s’ha de rescatar algú, serà el sistema financer. A Espanya, recordem que es va reformar de manera exprés la intocable Constitució. El terme ‘PIGS’ (porcs) de la mateixa època per referir-se a determinats països, inclòs el nostre, és un invent alemany. Alemanya lidera amb Von der Leyen la deriva més atlantista, proguerra i pro-Israel de la UE. Han prohibit fins i tot l’entrada a l’exministre grec d’economia, Yanis Varoufakis, per la seva posició propalestina, i no han dubtat a retallar greument els drets fonamentals i la llibertat d’expressió, fets incompatibles amb els “valors europeus” tan cloquejats en campanya electoral. En clau local hi podríem afegir  l’actitud dels empresaris alemanys establerts a Mallorca, que per començar ja controlen, a més dels operadors turístics, el sector immobiliari i els cotxes de lloguer. Deixarem també al marge els conclaves que l’extrema dreta alemanya i els neonazis teutons han organitzat en els darrers anys a casa nostra, on fan allò que no s’atreveixen a fer al seu país.

Cal una Europa que es posi davant el mirall, superi el seu passat imperial i colonial, i reconegui la seva diversitat. Una diversitat que és justament el resultat d’aquest passat, i és la base del present i el futur de l’Europa que està per venir. No és viable una UE que negui la realitat d’allò que és, llevat que vulgui repetir els errors de fa un segle, que varen dur a l’Holocaust. Europa és i serà mestissa, o senzillament no serà. I això implica no sols deixar de parlar de la immigració com a problema, sinó reconèixer els drets polítics i socials de tothom qui hi viu i hi treballa, independentment d’on vengui, i el fet migratori sempre en relació amb la responsabilitat històrica de les potències europees. La transició ecosocial necessària implica no crear nous exèrcits d’esclaus, sinó per fer pagar els rics. Aquesta reflexió és aplicable a qualsevol nivell, també a escala insular.

Només des d’un renovat internacionalisme, dins i fora d’Europa, es podran fer passes distintes. La coalició que cal és una coalició de les classes populars d’arreu d’Europa, començant pels països del sud, que no poden continuar en una posició subalterna. Fa gairebé dos segles d’aquell  “treballadors del món, uniu-vos”, quan Marx i Engels ja veien venir l’ús que els estats nació fan del nacionalisme per dividir el moviment obrer i frenar les seves conquestes socials. Podem començar a fer feina fins i tot des d’aquest enclavament estratègic que són les Illes Balears, construint aliances múltiples amb tots aquells pobles de la Mediterrània que pateixen els excessos d’un turbocapitalisme emparat per l’actual UE, que pot entrar en una fase encara més autoritària si no ho impedim. O transformació, o autodestrucció.