Europa: últim (i definitiu) avís

Durant els anys més durs del Procés, quan aquell front format pel poder executiu, el judicial, el policial i el mediàtic va assolir un grau d'impunitat sense precedents, es va elaborar una teoria ad hoc per explicar per què la majoria –o la quasi majoria– dels catalans estaven a favor de la independència. ¿Com podia ser que, segons ells, totes aquelles persones anessin contra la raó, contra el sentit correcte de la història, contra els valors de la Constitució "que nos hemos dado entre todos"? Què estava passant? Òbviament, es negaven a constatar que allò era una decisió lliure i democràtica compartida per milions de persones. No, ni parlar-ne: el que passava en realitat és que érem uns pobres desgraciats als qui l'escola catalana i TV3 i altres mitjans havien rentat el cervell. I punt. Per tant, fos quin fos el resultat, no era lícit. És exactament el mateix argument que he escoltat aquests dies en relació amb els resultats de les eleccions europees. En un parell de papers, fins i tot, he observat una patologització –en el sentit literal del terme: amb l'ús de vocabulari psiquiàtric– de certes idees. Tampoc és nou, això. Un dels personatges més intel·lectualment sinistres del franquisme, i també un dels més influents, el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera, va arribar a afirmar: "En todo resentido hay un marxista, aunque él no lo sepa". Espectacular. Qüestionar l'Agenda 2030, ni que sigui argumentadament, ¿també és cosa de ressentits patològics? ¿Estan alienants, no se'ls ha de fer cas, no tenen raó, van contra el sentit correcte de la història, etc.?

Resulta, però, que a França, els Països Baixos, Itàlia, Letònia, Àustria i Polònia (aquí quasi empatant amb els populars) han guanyat partits que qüestionen alguns punts molt concrets de l'esmentada Agenda 2030. A Alemanya, Hongria i Romania han quedat els segons. No estem fent referència a fets anecdòtics, sinó a països com França, Itàlia o Alemanya, és a dir, al veritable pal de paller de la Unió Europea. Davant d'aquests resultats hi ha, al meu entendre, tres possibilitats. La primera és acusar els ciutadans europeus d'haver-se equivocat, d'anar contra el sentit correcte de la història, etc. Per sortir del pas, és sens dubte la via més fàcil. L'opció inversa és també senzillíssima (i perillosíssima): assumir, en nom d'una certa condescendència cap a le peuple menu, els programes polítics sovint troglodítics de les formacions d'extrema dreta. La tercera possibilitat és molt més complicada perquè implica gairebé refundar la Unió Europea per la via d'un nou consens. Brussel·les es mou per inèrcies, i avui la inèrcia més fàcil de mastegar és la del ridículament correcte. Deixar-la enrere, cal admetre-ho, implicaria una trencadissa important a curt termini, però a la llarga no generaria la desafecció de tants milions d'europeus, com acaba de passar ara.

El 23 de juny de l'any 2016 els britànics van decidir anar-se'n de la Unió Europea. La decisió era arriscada. Avui, vuit anys després del referèndum, ni la lliura esterlina s'ha devaluat per sota d'un euro com deien alguns (mentre escric aquesta frase cotitza a 1,18) ni el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord ha perdut el seu pes internacional: són la sisena economia mundial. Explico això perquè un dels principals aliments de l'euroescepticisme dur, el que vol abandonar la Unió Europea en comptes de provar de millorar-la, és justament aquest. En tot cas, la qüestió de fons és la que ja sabíem abans d'aquestes eleccions: moltes persones consideren que la manera com s'està aplicant l'Agenda 2030 resulta objectivament lesiva per als seus interessos. Abans existia l'excusa de dir que només eren quatre gats ressentits i marginals. Després del 9 de juny de 2024 aquest argument numèric ja no cola. És evident que la majoria dels personatges que avui s'aprofiten d'un malestar que no és en absolut imaginari provaran de vendre productes ideològics potencialment tòxics. Jo crec que entre afirmar, per exemple, que els immigrants tenen la culpa de tot i proclamar que no generen ni una sola disfunció en la societat que els acull hi ha un raonable terme mitjà. Era, justament, el que va assumir la socialdemocràcia o la democràcia cristiana abans de la irrupció d'un llenguatge que emmascara els problemes tangibles i alhora en fa aflorar d'imaginaris. En aquesta situació, el progressisme de matriu il·lustrada –el progressisme modern, no el postmodern de l'Agenda 2030– encara té moltes coses a dir. Tot això de diumenge no va de broma ni és un petit ensurt. És un avís clar i seriós que fora molt irresponsable ignorar.