Part del control fronterer europeu està en mans d’altres països als quals paguem perquè evitin l’entrada de més migrants en territori europeu. Aquest sistema el va començar, de fet, Espanya als anys noranta amb tot un seguit d’acords amb diversos països africans, encara que el soci principal és el Marroc, per evitar la sortida de pasteres i que se saltés la tanca fronterera cap a territori espanyol. Tot i la reticència inicial, aquest ha sigut el camí seguit per Europa després de la crisi de refugiats del 2015, bàsicament provocada per la guerra de Síria, tot i que també hi havia refugiats d’altres nacionalitats.
El problema de la migració és molt complex i respon a causes diverses, des de les guerres fins a la pobresa passant pel canvi climàtic, la persecució ideològica o el simple anhel de viure millor. És lògic que hi hagi regulacions, però el pic de refugiats del 2015 va posar en evidència que la Unió Europea no tenia una política migratòria comuna o, si més no, compartida, i que tampoc havia disposat dels instruments polítics i administratius necessaris per donar assistència al gran nombre de refugiats que rebia llavors. Des del primer moment va haver-hi descoordinació, deslleialtat entre països -amb l’excepció d’Alemanya, que va ser la més solidària inicialment-, sobrecàrrega en els països del sud -especialment Grècia i Itàlia- i manca de consciència de les raons profundes d’aquestes migracions.
El resultat ha sigut un creixement dels partits xenòfobs, que, tot i ser minoritaris, han contagiat també les grans formacions, i un seguit d’actuacions per aturar les migracions que, a falta d’acord intern, han consistit a externalitzar el control fronterer per evitar entomar el problema en el propi territori. Això ha suposat acords amb una trentena de països, molts d’ells africans, dels quals gairebé la meitat són dictadures. Hi ha casos sagnants però no cal anar gaire lluny per veure els perills d’aquestes polítiques: l’acord milionari amb Turquia perquè aturés la fugida de refugiats a través de l’Egeu ha sigut sens dubte un dels motius de la feblesa europea a l’hora de condemnar i pressionar Erdogan davant les greus vulneracions dels drets humans que ha comès en els últims temps. Les ONG avisen que aquestes polítiques estan provocant més morts al Mediterrani i difícilment aturaran la migració.
Però, tal com mostrem al dossier d’avui, el que ens ha quedat és una Europa més poruga i insolidària que està pagant amb la pèrdua dels seus valors unes fronteres mercenàries.