Europees sense debat
La PAC, o política agrària comuna (els problemes de la pagesia, que fa mesos que causen fortes protestes), és un debat evidentment europeu. Els moviments migratoris, les crisis de refugiats i els canvis demogràfics (que donen peu a una part substantiva dels falsos discursos de l'extrema dreta i dels que hi flirtegen, també a Catalunya) són debats evidentment europeus. Els preus de les hipoteques (a l'esperada baixada dels tipus ja li surten avisos que no ens fem gaires il·lusions) és un debat evidentment europeu. L'oficialitat del català a Europa (un contrasentit que el català no sigui oficial a les institucions europees, explicable només per dècades de bloqueig per part de l'estat espanyol) és un debat evidentment europeu. Les mesures contra la sequera i el canvi climàtic (tenim la mirada tan curta que ens pensem que hem superat els problemes mediambientals perquè ha plogut una mica) són un debat evidentment europeu. L'Agenda 20/30 i la seva implementació, que figura entre els enemics predilectes de l'extrema dreta, és un debat evidentment europeu. El turisme de masses i les seves conseqüències, que els ciutadans de les Balears, de Catalunya i del País Valencià patim de forma descarnada, és un debat evidentment europeu. La descarbonització i la digitalització és un debat evidentment europeu. La gestió dels PERTE i dels Fons de Recuperació Econòmica, o Next Generation, són un debat evidentment europeu.
Podríem continuar molta estona enunciant debats evidentment europeus que ens concerneixen de forma directa i urgent i que, per contra, no hem sentit gairebé ni mencionar durant la campanya de les eleccions europees. En comptes d'això, hem assistit a la bronca, cada vegada més demencial, de la política espanyola, que amb el seu estrèpit aconsegueix també ensordir la discussió sobre la formació o no formació de govern a Catalunya (amb la intervenció del Tribunal Constitucional, sentenciant en el moment estratègic contra el vot telemàtic). Apuntalat i esperonat per Vox, el PP intenta amb Pedro Sánchez el que la dreta portuguesa va aconseguir amb el president socialista António Costa: acorralar-lo en una gran mentida de suposada corrupció fins a obligar-lo a dimitir (després ha quedat demostrada la innocència de Costa). O més ben dit, encara, el que va fer Bolsonaro al Brasil amb Lula da Silva: fer-lo anar a la presó amb acusacions falses.
Sánchez –amb la col·laboració de la seva dona, Begoña Gómez– respon amb cartes a la ciutadania i flaixos de populisme quasi peronista, amb aparicions conjuntes del matrimoni, potser per fer emprenyar també l'hiperventilat president argentí Milei. La tendència a l'esperpent s'ha desbocat: resos del rosari contra l'amnistia a la porta de Ferraz, debats protagonitzats per impresentables com Cañas i Girauta (vegeu l'article de Mònica Planas) i tota la desolació que vulgueu. Amb la guerra d'Ucraïna i el genocidi de Gaza anant a pitjor, diumenge anirem a votar (els que hi anem) havent sentit discutir únicament sobre les falsedats que ens imposa cada dia la dreta ultranacionalista.