M’explica un pagès que el senglar –en diem així, en genèric, “el” senglar– li ha entrat a la granja i li ha matat unes quantes ovelles. D’un fet així, fins ara, no en teníem notícia. El senglar es menjava els cultius: raïm, nous... Buscant cucs desplantava enciams, però no matava bèsties. Això ho feia –ho fa, quan pot– la guineu amb les gallines. Són les preocupacions de la Catalunya rural, que ens passen pel damunt mentre sentim que els ramaders del Pirineu supliquen que si es reintrodueix l’ós, sisplau, s’expliqui de quants exemplars parlem, i quines mesures emprendrem, per no convertir-los en plaga. Quin és el depredador de l’ós? El mateix que el del senglar? L’humà? Llavors com ho hem de fer?
Arriben les eleccions europees i la percepció dels ramaders i pagesos és que a Europa s’hi juguen més les virolles i el futur que aquí. No debades, a Espanya les protestes pageses han estat ràpidament absorbides per moviments populistes que –no ho dubteu– no fan només “receptes fàcils per a problemes difícils”, com ens agrada repetir als moderns. A Catalunya els moviments pagesos han estat i són més transversals i han estat escoltats per tota mena d’orelles, no només les dretes. La pregunta de David Miró als nostres presidenciables (“Quin vi pren vostè?”) va fer enrogir més d’un ciutadà. ¿Vols ser president de la Generalitat i el vi que prens és de fora? Que no el coneixes, el d’aquí? Si els polítics catalans no escolten i no fan seves les reivindicacions rurals, que no es queixin, després, si algun tractor –sempre metafòric– els passa pel damunt.
