L'eutanàsia amb 28 anys i depressió
L’actualitat bull amb els interrogants i les controvèrsies lligades a l’eutanàsia. La pràctica de l’eutanàsia i el suïcidi assistit afecta una petita minoria, però interessa a una gran majoria de la ciutadania. A moltes persones la por a un patiment insuportable els fa més por que la mateixa mort. Aquesta inquietud els porta a defensar la idea que, en determinades circumstàncies, és legítim poder decidir la manera i el moment de morir. Però no tothom ho veu de la mateixa manera, i d’aquí ve la polèmica ideològica.
Malgrat els desacords, en societats liberals, plurals i secularitzades, on l’autonomia ha adquirit un paper fonamental, ja no hi ha manera d’esquivar el debat públic sobre la disponibilitat de la vida. Aquesta setmana ha estat el govern d’Emmanuel Macron qui ha presentat un projecte de llei per permetre la mort assistida. La presentació de l’esbós de la “llei de fi de vida” ha aixecat polseguera a França, i s’ha barrejat amb la pols dels Països Baixos, que van ser el primer país del món a despenalitzar l’eutanàsia, el 2002. Se n'ha parlat aquests dies perquè Zoraya ter Beek, una noia neerlandesa de 28 anys amb problemes de salut mental, ha aconseguit que se li autoritzi l’eutanàsia.
La notícia àmpliament difosa de la noia holandesa a qui el mes de maig practicaran l’eutanàsia tot i patir una depressió greu, autisme i un trastorn límit de la personalitat, ha assolit popularitat gràcies a les xarxes socials, però aquest no és un fet excepcional al seu país. Segons el darrer informe anual dels comitès regionals que revisen l’aplicació de l’ajuda a morir, el 2022 als Països Baixos es van practicar 115 eutanàsies a persones amb trastorns de salut mental, de les quals 28 tenien menys de 30 anys, i 288 a persones amb demència.
La legitimitat de l’aplicació de l’eutanàsia quan hi ha problemes de salut mental genera molta controvèrsia, perquè es fa més difícil avaluar si la decisió és autònoma, mesurar el nivell de patiment o determinar la irreversibilitat de la malaltia. Per això hi ha països que barren el pas a les peticions d’eutanàsia de persones amb algun trastorn de salut mental. La llei espanyola no exclou pròpiament la salut mental de l’accés a l’eutanàsia i això, evidentment, té riscos, però fer-ho pot generar situacions de desigualtat i inhumanitat.
La primera obligació de la medicina és aconseguir que les persones no arribin a situacions que siguin pitjors que la mort, però a vegades, malgrat tots els esforços, això no és possible. En aquestes situacions, que sempre hem de veure com a situacions “excepcionals”, és difícil negar la legitimitat de l’eutanàsia o el suïcidi assistit. Les persones amb problemes de salut mental haurien de tenir el mateix dret en la prestació de l’ajuda a morir que qualsevol altra persona, si es troben en aquesta situació “excepcional”. Sens dubte, davant la complexitat caldrà extremar la prudència en l’avaluació de la seva competència, perquè la pràctica de l’eutanàsia es porti a terme amb garanties i respongui veritablement a criteris d’humanitat.
