Evitar la lenta agonia

Mario Draghi en un esdeveniment sobre innovació i competitivitat, a Bèrgam el 19 de setembre.
3 min

L’informe Draghi ens ha arribat en un context que no li és el més favorable. Estava pensat per a una legislatura europea amb més pes al centre (Macron). Però, així i tot, serà influent. Gaudeix de la credibilitat de Draghi, de ser rigorós i d’estar admirablement treballat. Cert, és massiu i dens. Però qui vulgui només copsar l’essència dels arguments que es limiti a un prefaci de cinc pàgines on cap paraula és sobrera. Qui vulgui un resum executiu que vagi a les 65 pàgines de la Part A. I qui es vulgui submergir en els fonaments, molt sòlids, de les 178 propostes concretes que vagi a la Part B, de 327 pàgines.

Draghi es pregunta on anem si col·lectivament seguim el camí de la rutina i del mínim esforç. Ha estat habitual descriure l’escenari de la inacció com el de la dolça decadència. Ell, en canvi, el qualifica com el de la lenta agonia, i el del camí a la irrellevància entre els EUA i la Xina. A mi, l’evidència –el cúmul d'insatisfaccions que estan portant al creixement de l’extrema dreta– em fa pensar que Draghi l’encerta: no hi haurà dolçor en la nostra decadència.

A l'inici de l’informe, Draghi fa seves les conclusions del també recent informe Letta sobre el futur del mercat comú. A continuació ens ofereix tot un programa per propiciar una Europa on el creixement (verd) de la productivitat permeti mantenir, alhora, el model social europeu i la seva independència. El programa es compon de mesures organitzades en dues grans tipologies: sectorial i horitzontal. La segona seria present al repertori genèric de qualsevol política industrial. La primera Draghi la justifica en bona part per la necessitat de preparar Europa per afrontar situacions noves d’estrès geoestratègic. Draghi, deixem-ho clar, està molt lluny de preconitzar un proteccionisme tradicional. De fet, pensa que excepte en alguns sectors clau, no ens hem d’inquietar si algú a l’exterior d’Europa ens vol subvencionar el nostre consum.

Se singularitzen deu sectors: energia, matèries primeres crítiques, digitalització i tecnologies avançades, indústries intensives en energia, tecnologies netes, automoció, defensa, espai, farmacèutiques i transport. Són sectors en què o bé ens han superat de lluny els EUA o la Xina, o bé on encara som forts però hi ha un perill real de pèrdua de pes i de ser superats. Per cert, el tractament de la supercomputació per part de la UE es recull com un bon precedent i s’esmenta el Mare Nostrum 5. La llista és selectiva. La principal política, en termes pressupostaris, de la UE, la política agrària, hi és absent. Defensa és un cas especial. A qui consideri que no hi hauria de ser li diria: imagini's Trump president dels EUA –pot passar– i que s’entén amb Putin. És lògic que Trump ho intenti: quan l’enemic principal era l'URSS, els EUA van fer les paus amb la Xina per allunyar-la de l'URSS. Ara que l’enemic principal és la Xina podria tornar a passar, però al revés. Què faríem a Europa, sense una política i una producció industrial de defensa potent, davant d’un Putin triomfant i sense poder comptar amb els EUA?

Els programes horitzontals són cinc: accelerar la innovació, tancar els dèficits de formació, inversió sostenible, actualitzar la política de competència i enfortir la governança. Els dos últims seran els més discutits. Al capítol d'inversió sostenible hi consten els ja famosos 800.000 milions anuals en què caldria augmentar la inversió. És una xifra que, en termes de proporció de PIB, ens posaria al mateix nivell que els EUA. És de sentit comú que si el nostre referent són els EUA, no hauríem d’invertir menys. Per més que s’hagi dit, Draghi no reclama que aquesta inversió sigui principalment pública, com no ho és als EUA i com no podria ser-ho a Europa. El nostre problema de fons és que Europa no rep prou inversió privada. Draghi suggereix polítiques d’incentius –conscient, però, que costen diners– i en algun cas finançament públic (com en les polítiques de promoció de la recerca i la innovació, on es proposa doblar el pressupost del programa Horizon tot augmentant-lo en 100.000 milions). També és conscient que el retorn del deute del Next Generation pressionarà el pressupost de la UE si aquest no s’amplia. I explora opcions (emissions comunes de deute) que ho farien possible.

En definitiva: a parer meu, si el programa Draghi, o equivalent, s’executa al 100%, evitarem segur la lenta agonia. Si és el 0%, la lenta agonia és segura. Si l'executem parcialment: més millor que menys, però ens posem en risc. 

stats