Evolució i expansió
Sovint oblidam tenir una visió holística de la nostra espècie, de la seva interconnexió amb el planeta on vivim i del camí evolutiu que hem seguit. La vida al nostre planeta és unitat de meravella: som a la distància exacta del sol per evitar una Terra congelada o una versió calcinada pròpia de Dune, i només en moments de crisi, com la pandèmia o l’emergència climàtica, ens adonam de com n’és de peculiar. La ciència, però, ens ajuda a posar-hi la lupa i a entendre millor el món que ens envolta.
Un exemple d’aquesta mirada científica el trobam al món de la conservació i la biodiversitat, un camp que ha experimentat una revolució amb l’edició genètica. El cas del colom rosat (Nesoenas mayeri), una espècie endèmica de Maurici que gairebé s’extingeix durant la dècada dels 70, és paradigmàtic. Gràcies a un programa intensiu de recuperació, avui dia n’hi ha més de 500 exemplars. Tot i això, la seva diversitat genètica limitada els deixa en una situació vulnerable. Investigadors de la Colossal Foundation han proposat utilitzar ADN antic per reintroduir variants genètiques perdudes mitjançant l’edició de gens, oferint una esperança no només per a aquesta espècie, sinó com a model per salvar altres poblacions amenaçades.
Aquesta mateixa idea de preservar la diversitat genètica ens ajuda a entendre com hem evolucionat nosaltres mateixos com a espècie. Un estudi recent ha analitzat les capacitats de carrera d’Australopithecus afarensis –potser més conegut pel nom de Lucy. Aquest ancestre nostre era capaç de córrer, però sense la resistència que caracteritza els humans moderns. Detalls com la inexistència d’un tendó d’Aquil·les allargat i una musculatura diferent feien que Lucy fos molt més limitada en velocitat i eficiència per córrer llargues distàncies. Es pensa que el gluti també va ser una evolució clau a l’hora de facilitar no només la postura bípeda, sinó també la capacitat de resistir en curses de llarga distància. Heather Radke, al seu llibre Butts, explora aquest fenomen amb gran detall.
La nostra evolució com a espècie ha estat decisiva per tal d’expandir-nos a tots els racons del planeta. Però aquest "èxit" també té conseqüències per a la resta de formes de vida que ens envolten. Un recent estudi ecoacústic alerta sobre l’impacte del soroll humà fins i tot en els indrets més remots. El soroll antropogènic altera els paisatges acústics, que són essencials per a la comunicació i supervivència de moltes espècies. La natura necessita el silenci tant com l’aigua o l’aire, i és responsabilitat nostra reduir el nostre impacte sonor per preservar l’harmonia del planeta.
Des dels gens que ens defineixen fins al soroll que cream, la nostra història com a espècie és una marató d’adaptacions. Hem conquerit el món, però no hi vivim sols. La nostra conquesta ens fa també els guardians principals d’un planeta que hem de mantenir habitable per a totes les formes de vida que s’hi troben.
