Executors i còmplices
Violència. Només dos dies després que el Tribunal Internacional de Justícia ordenés a Israel decretar un alto el foc immediat a Gaza, la resposta del govern de Benjamin Netanyahu és un bombardeig aeri sobre un camp de desplaçats de Rafah. L’atac i l’incendi que va desencadenar, que van matar, sobretot, dones i nens, són injustificables. Com ho és la destrucció de Khàrkiv amb l’atac directe a població civil, en zones que no tenen cap valor militar. Arrasar una botiga de bricolatge en un barri residencial de la segona ciutat més gran d’Ucraïna o destruir la vida refugiada sota la fragilitat dels plàstics i les xapes d’un camp provisional que ha estat declarat zona segura són crims de guerra.
Hi ha un autoritarisme que ha fet de l’explotació de la por i dels enemics externs el morter que cohesiona el règim. És la guerra com a estratègia permanent, com explica l’últim llibre de Marie Mendras, experta en Rússia. Però també hi ha una connivència que l’alimenta des de fora. Les violacions de drets humans tenen executors i còmplices.
Connivències. L’ordre internacional basat en regles té peus de fang. Com també els té una justícia internacional que s’aplica a discreció. Quin recorregut real tindran les ordres de detenció del Tribunal Penal Internacional contra el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu, el seu ministre de Defensa, Yoav Gallant, i tres líders de Hamàs? Qui aplicarà l’ordre d’arrest del Tribunal de la Haia contra Vladímir Putin?
A Síria, el Iemen, el Sudan o Myanmar els assassinats, les tortures, les desaparicions forçoses i la violència sexual són part de la llarga llista de delictes que es cometen des de fa anys. La legislació internacional està cada cop més afeblida. Atropellada pels qui executen aquestes atrocitats, però també per aquells que només la defensen des de la doble moral. Que imposen la justícia internacional sobre el feble –com saben molts països africans– i, en canvi, emparen un abusiu dret a la defensa de l’agressor.
Són les potències occidentals les primeres que han contribuït també a erosionar a marxes forçades el sistema internacional que van construir després de la Segona Guerra Mundial. Estem davant d’un ordre basat en unes jerarquies globals avui qüestionades i desiguals.
Hegemonies. Un documental de la cadena francesa Arte, que s’emetrà aquest dimarts, recupera una imatge de l’aleshores senador Joe Biden de l’any 1997, després d’una visita a Moscou per parlar amb els russos de l’ampliació de l’OTAN. A la gravació, Biden explica com el Kremlin, que no vol ni sentir a parlar de l’expansió de l’Aliança Atlàntica, amenaça amb un acostament a la Xina. Davant d’un auditori ple, Biden se’n mofa, desitja sort als russos i diu que, si l’estratègia no els funciona, poden mirar cap a l’Iran, també. I l’audiència riu.
Era a finals dels 90, el món estava a punt de canviar amb el tombant de segle. I, avui, aquell comentari burleta és una realitat geopolítica. Hi ha un nou joc d’aliances globals que es construeix per oposició, per apuntalar altres hegemonies. Un món d’aliances fragmentades que prenen partit a banda i banda de la línia de front ucraïnesa.
