Una exhumació democràtica
El Tribunal Suprem ha suspès cautelarment l’exhumació de Francisco Franco del Valle de los Caídos, que havia estat acordada, ni més ni manco, pel consell de ministres del passat 15 de febrer. En part ens hauríem d’alegrar del fet que els polítics no puguin fer el que vulguin. Hi ha una legislació i unes llibertats individuals que s’han de respectar. La separació de poders, suposo, hi és per això. Tanmateix, el que ja no és tan desitjable és que les decisions judicials estiguin condicionades per una determinada ideologia. En el cas que ens ocupa, el mateix Tribunal ha posat en evidència el seu biaix polític en considerar Francisco Franco el cap de l’estat des de l’1 d’octubre de 1936 fins al 20 de novembre de 1975, en contra del que diu la historiografia especialitzada en el tema i, segurament, el mateix sentit comú. Amb una sola frase les seves senyories han esborrat de la història el significat de l’alçament militar del 18 de juliol de 1936 i han obviat, entre altres coses, que fins al primer d’abril del 1939 el ‘generalísimo’, com a molt, era el màxim responsable d’un dels dos estats que hi havia a Espanya. Curiosament, el Suprem únicament ha tingut present aquell creat per la força de les armes i s’ha oblidat del que havia sorgit de les urnes. Serà casualitat?
Recordem que el cop d’Estat contra la República espanyola va rebre el rebuig unànime dels països democràtics. Tant o més important que això és que aquells que sí que hi donaren suport, la Itàlia de Benito Mussolini i l’Alemanya d’Adolf Hitler, eren la màxima expressió del feixisme en aquells moments. La Gran Bretanya i França no varen reconèixer el règim franquista fins al 27 de febrer del 1939, just abans del col·lapse del govern republicà; mentre que els EUA encara esperaren que els franquistes entressin a Madrid. Fins i tot es podria dir que ho feren massa prest, com es demostrà en els anys immediatament posteriors de la Segona Guerra Mundial. Tant és així que l’Espanya de Franco va quedar fora, per vergonya eterna, de la creació de l’Organització de les Nacions Unides el 26 de juny de 1945; per si algú tenia dubtes, un any després es vetava la seva entrada a qualsevol dels organismes internacionals, al mateix temps que es recomanava la retirada dels ambaixadors de Madrid. El crim d’Espanya anava molt més enllà de la seva amistat amb els països de l’eix, no debades el Consell de Seguretat va qualificar el mateix règim espanyol de feixista i el va responsabilitzar de la guerra que havia destruït mig Europa. Per si això no bastàs, es considerava que havia estat imposat al poble espanyol. És un argument fàcil d’entendre si tenim present que s’havia creat arran d’una conspiració militar i després de vèncer en una cruenta guerra civil, gràcies, precisament, a l’ajuda d’Alemanya i Itàlia. En aquest sentit, utilitzant la terminologia de Michael Walzer, aquella va ser una guerra totalment injusta. Només la deriva que va prendre la Guerra Freda va possibilitar l’anhelada admissió a l’ONU i altres institucions, però ja era el 4 de novembre de 1950.
Tot això no té importància per al Tribunal Suprem. Per als seus membres, el general Franco ja era el legítim representant d’Espanya molt abans d’haver guanyat la guerra civil i d’obtenir el reconeixement internacional, la qual cosa em fa malfiar de la valoració que en fan de tots aquells que varen gosar enfrontar-se als colpistes o dels que en patiren la repressió, liderada, a més, pel que ells consideren el cap d’estat l’octubre del 36.
El menyspreu de la història que exhibeix el TS va més enllà de l’anècdota. Lluny de ser fruit de la casualitat, infravalora, per ser suaus, la legalitat republicana creada el 1931 i se situa a les antípodes del seu significat polític. Així, la qüestió principal no rau en la data en què Franco va esdevenir “el caudillo”, sinó en la manera com va arribar a ser-ho i el que va representar. En aquest punt, la resposta és diàfana: Franco, Mola i companyia protagonitzaren un cop d’Estat –no hi ha dubte que aquest sí ho va ser– contra un govern democràtic homologat internacionalment; per afegitó, necessitaren una llarga campanya militar per imposar-se i promulgar una nova legalitat de tall feixista, que no va trobar, en el seu moment, suport exterior més enllà d’aquells que en compartien l’ideari.
D’aquesta manera, Franco va esdevenir cap d’Estat i va passar a simbolitzar els valors autoritaris i repressius que una democràcia liberal no pot assumir en nom de l’interès general. Per tant, la decisió d’exhumar-lo d’un lloc públic mai no pot recaure en un tribunal o en interessos particulars, ha de ser un acte polític essencialment democràtic.
I ara no sé per què m’ha vingut al cap sa Feixina. Però aquest és un altre tema, o no?
