Joan B. Casas, Joan Font, Modest Guinjoan, Guillem López-Casasnovas i Ramon Vallbé
16/12/2023

Exigir responsabilitat política

Els sotasignats pensem que és hora d’exigir responsabilitat als que avui estan liderant el nostre país. A l’alçada de la jubilació i amb un registre prou conegut de treball, és un clam que fem a títol personal, però estem segurs que hi podríem sumar una llista llarga de persones i col·lectius amb trajectòries similars al servei del país. 

Els nostres polítics actuals han de reconduir les seves dissensions, des dels hereus del catalanisme més tradicional fins a l’independentisme més abrandat. Han de deixar de retreure’s entre ells les vergonyes d’allò que haguera pogut ser i no ha sigut, per conciliar d’una vegada interessos i esforços envers un horitzó majorment compartit. 

Cargando
No hay anuncios

El que està passant al país sens dubte ho exigeix –ara amb l’educació, la llengua, el finançament– i és preocupant la llavor que estan posant per al que pot venir –els equilibris socials, territorials i mediambientals, entre altres–. Altrament, nosaltres, i tanta gent que coneixem (entre ells J. B. Culla, en memòria del qual escrivim aquest article), ens sentirem definitivament defraudats, amb el rebuig més gran que pot sentir qui ha estat lluitant amb proximitat a aquelles trinxeres: el de no ser correspost. Sense prebendes ni honors, hem intentat situar-nos propers a les causes justes del país, fos qui fos qui partidàriament les representés en el Govern; per això ens creiem legitimats per exigir aquesta responsabilitat.

Cargando
No hay anuncios

Fins ara, l’adhesió ha sigut molt gran per part de tots aquells que hem mantingut el compromís en els objectius i hem fet esforços d’acceptació i comprensió de tot allò que s’ha mostrat com a error polític. Malgrat tot, hem donat el nostre suport als que lideraven el país havent valorat la dificultat de l’actuació dels nostres governants, la complexitat de la conjuntura i l’hostilitat d’un entorn no tan democràtic com seria exigible. Així, hem contribuït el màxim que hem sabut, sobretot des de la nostra tasca professional, al que pensàvem que millorava el benestar dels nostres conciutadans. Hem estat presents, opinat i lluitat contra les injustícies que hem cregut que patia Catalunya sense altra compensació que pensar que aquells esforços i propostes servien als interessos conjunts. Hem denunciat el finançament, la manca d’infraestructures, el mal viure d’una economia estressada, handicapada en els seus objectius de prosperitat, i una societat de peatge que supleix amb la butxaca pròpia aquelles deficiències socials. Molts de nosaltres hem proposat alternatives; algunes han tingut acollida contra vent en l’àmbit social i econòmic, i altres han engreixat documents i pactes que ningú ha fet servir. Ens hem esforçat a argumentar realitats empíriques observades, tot i que incòmodes: unes relacions fiscals injustes, una explotació quasi colonial del treball i dels mitjans naturals del país, entre altres. Hem procurat que no es dinamitessin ponts amb l’Estat allà on ens ha tocat treballar, contra el més còmode retret de l’esteu perdent el temps, no hi ha res a fer amb Espanya. Molts hem mantingut el tipus tot i les conseqüències patides. 

Ara, doncs, creiem que toca l’alíquota simètrica i exigim responsabilitat i acord als qui dirigeixen el país per no esmicolar el llegat rebut. Reclamem lleialtat per tots aquells sacrificis fets per membres de la societat, de l’acadèmia, de les empreses, dels professionals independents, de les associacions, que han diagnosticat i fet propostes sobre la política necessària per al benestar de Catalunya. Exigim fixació d’objectius comuns mínims i explícits i honestedat en el dia a dia. No és acceptable continuar amb aquest retret constant en el qual viuen avui els partits. 

Cargando
No hay anuncios

El nostre país no es pot permetre aquesta manera de fer política tot acceptant que moltes d’aquestes coses són signes dels temps en una democràcia que sense haver mai nascut del tot està envellint malament.

Ni un minut més d’aquesta manera de fer política a risc de perdre la base en la qual durant molt de temps Catalunya s’ha pogut sostenir.