Una experiència extrema: els fills adolescents
Quan era jove vaig tenir un any i mig de bogeria transitòria, al final del qual em vaig trobar amb dos fills: un que encara caminava com si fos un pingüí, i una altra que acabava de néixer i que em va regalar mesos i mesos d’insomni forçat. Després vaig gaudir d’una dècada de relativa calma, i només les malalties –“És un virus” és la meva frase preferida d’aquell temps– varen alterar la meva harmonia vital. Els meus cadells anaven de casa a l’escola i de l’escola a casa, i l’oci girava entorn de les excursions, les pel·lícules de dibuixos animats i festes d’aniversari que llavors em semblaven insuportables i que ara record quasi amb afecte. Eren temps de pau, i jo no esperava la tempesta en la qual estic immersa avui dia.
Sí. Tenc dos fills adolescents i la meva existència té lloc en una atmosfera hormonada i de sentiments al límit. Em puc trobar enmig d’un atac de rialles, i cinc minuts després estar consolant un protoadult (el gran) o una protoadulta (la petita) plorant desconsoladament perquè jo, la seva mare, he dit alguna cosa superinadequada que mai de la vida hauria pensat que desencadenàs un tsunami de llàgrimes.
Hi ha dues habitacions de ca meva que t’ofereixen la possibilitat de fer proves d’obstacles si vols arribar a aquell calaix del fons on se suposa que podries guardar la roba interior neta. I quan obres un armari, ho fas amb por.Perquè pot ser que et caigui damunt una allau de roba feta una bolla, que surt disparada de seguida que calçons, camisetes i tovalloles veuen una escletxa per escapar d’aquell infern.
A més, la presència dels adolescents s’escampa com una taca d’oli per tota la casa. Si vas al sofà, topes amb unes esportives de la talla 44 que, per què no dir-ho, fan una pudor que només puc qualificar d’indescriptible. Si vas al bany, descobreixes (massa tard) que algú ha tingut el detall de deixar el cartó del paper de vàter sense posar un recanvi. A la cuina, obres la gelera l’endemà d’haver fet la compra i allò sembla un paratge extrem del pol nord. Només queda alguna fruita i verdura i un iogurt obert, perquè qui l’ha agafat ha descobert que tenia bocinets de melicotó i els bocinets fan oi.
I això no és el pitjor, perquè quan són a casa almenys t’hi pots enfadar, explicar-los les coses i, sobretot, tens una idea aproximada del que poden estar fent tancats a les seves habitacions –el protoadult mira partides de videojocs i la protoadulta és una experta a fer videotrucades en grup.
L’autèntica angoixa arriba quan surten, quan els perds de vista i saps que qualsevol cosa pot passar, perquè et basta pensar en la teva pròpia adolescència per tenir la pell de gallina durant hores. A més, s’ho passen tan bé que ni miren el telèfon, ple de missatges teus que demanen si són vius. “Si són només un 10% de com vares ser tu de terrible, em conformaré”, em va dir una vegada la meva mare, convençuda d’un d’aquells tòpics que són certs: la venjança és un plat que s’ha de servir fred.
