Experts

En poc més d’una setmana se celebraran les eleccions presidencials nord-americanes i sabrem com acaba el duel entre Harris i Trump. Un enfrontament que, simplificant molt, té molt a veure en com percep la ciutadania el paper de l’elit governant i fins a quin punt les decisions que pren tenen a veure amb les necessitats i interessos de la majoria de les persones. Merescudament o no, Trump s’ha erigit en la veu de tots aquells que desconfien de la classe dirigent del país i, sobretot, dels tecnòcrates i els experts, de vegades de forma exagerada, com quan neguen les evidències del canvi climàtic o s’oposen a les vacunes. 

Els seus rivals ridiculitzen aquest tipus de missatge, però és un error pensar que tots els votants de Trump són idiotes. La majoria no ho és i, en canvi, molts pensen que és la classe política la que està formada per incompetents oportunistes que s’han de posar en mans dels experts perquè ells no tenen idea de res. I, en això, sí que tenen part de raó.

La gestió pública actual és complexa i la participació d’experts esdevé necessària. El problema de la complexitat és que obliga els experts a assolir un important grau d’especialització que dificulta que puguin tenir una visió global dels problemes. Les noves tecnologies faciliten la comunicació entre els que comparteixen el mateix àmbit de coneixement, però la majoria no coneixen els experts d’altres camps encara que facin feina al despatx de devora. I aquí és on la classe política falla, ja que hauria de ser el responsable polític el que hauria d'aportar aquesta visió holística del problema.

Podem pensar, per tant, que la cosa se solucionaria amb polítics més preparats i això s’aconseguiria amb l’ajuda de... sí, dels experts! Sembla que entram en un cercle viciós, ja que, el polític, en cas de dubte acabarà fent cas del seu mestre. Però llavors, quan s’ha de tenir en compte l’opinió de la gent? A força de donar veu als experts, no ens estam carregant la democràcia?

La discussió sobre si ha de prevaldre el criteri de l’expert o el del ciutadà no és nova. Al segle IV aC Aristòtil defensava els savis i experts i deia que no tenia sentit, per exemple, que els ciutadans haguessin d’elegir qui havia de fer de metge, sinó que havia de ser designat pels altres metges. Però va entendre que això no ha de ser així en tots els àmbits. No sempre els experts a fer una cosa són els que millor poden jutjar el resultat final. Que un vaixell estigui ben construït, deia ell, ho sabrà millor el mariner que el mestre d’aixa. I qui ha de decidir si un dinar ha estat bo no ha de ser el cuiner, sinó el comensal, encara que sigui algú incapaç de fregir un ou. 

Tornant a l’àmbit de la política, és obvi que no té cap sentit fer un debat o demanar l’opinió de la gent sobre allò que gaudeix d’evidència científica, com per exemple el canvi climàtic. En canvi, té tot el sentit del món debatre sobre les mesures que poden servir per pal·liar els seus efectes, com ara si és millor fomentar el transport col·lectiu en lloc de subvencionar els cotxes elèctrics. O si no valdria més mirar de reduir el consum energètic en lloc de sembrar el camp de plaques solars. Sobre això darrer, per exemple, tal vegada l’opinió del pagès ha de pesar tant o més que la de l’enginyer, per molts de màsters que hagi estudiat.