Explotar la por
La por és un clàssic de l’art de la manipulació política i una arma de control social. Explotar la inseguretat, la por a la incertesa, a la pobresa o a l’exclusió social han sigut instruments tradicionals de la pitjor enginyeria. Es tracta d’antigues males arts que es remuneren bé políticament perquè activen els nostres sentiments més profunds, connecten amb una emoció bàsica i universal, i condicionen la nostra resposta. La por dona vots. La por acoquina en la gestió de conflictes i expectatives i ens acosta al nostre jo tribal.
Ho hem vist clarament aquesta setmana amb l’intent de l’extrema dreta de marcar l’agenda de la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques que se celebraran el dia 28. En política hi ha poques casualitats i no ho és que una empresa dedicada a la desocupació i vinculada a l’extrema dreta descobreixi, després d’anys sense incidents amb el veïnat, les cases ocupades de La Ruïna i El Kubo.
Amb currículum de porters de discoteca, vinculats al món de la boxa i les arts marcials, amb físics de gimnàs i simbologia espanyolista, els homes de Desokupa intenten recuperar-se econòmicament de la crisi de la pandèmia. Relacionats amb la policia i recomanats "pels cossos i forces de seguretat de l’Estat", segons ells mateixos, la seva aparició es relaciona amb la d’alguns partits que fan de la seguretat, la immigració, l’amenaça del feminisme i la pèrdua de certeses el caldo de cultiu de l’enfrontament.
Les desigualtats econòmiques, racials i territorials predisposen a la confrontació. Però les diferències socials i culturals només es converteixen en un conflicte polític si els actors polítics les activen. La suma de por i de manipulació política és un còctel que deriva en el renaixement dels populismes i els feixismes. La por fa que sobreestimem el risc percebut i les xarxes socials fan la resta entre joves atrets per idees aparentment fortes i poca cultura dels costos d’haver aconseguit un sistema democràtic.
Aquesta setmana l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va organitzar una sessió, una mena de píndola de pensament, dedicada a la por. Una estona per escoltar la psicòloga Montserrat Castelló i el neurocientífic Jordi Camí intentant respondre si la por frena el progrés. I la resposta va ser afirmativa.
Una societat esporuguida
La por travessa totes les persones i totes les èpoques, però l’experiència de sobreviure una pandèmia ens ha posat a tots a prova. No és casualitat que després de la pandèmia de covid estiguem vivint una nova pandèmia de malalties mentals i els nostres joves estiguin encara groguis. Som avui una societat cansada i esporuguida. Malgrat tot, el gènere humà és de lluitar, i a l’IEC Castelló i Camí es van preguntar sobre com reaccionar a les pors. I van concloure que "les millors reaccions contra la por són col·lectives i d’enfrontament", en paraules de Camí.
Com es combat la por? Doncs amb coneixement i acció, traspassant el mirall del desconeixement que ens fa fugir o ens paralitza. La desconfiança alimenta la por, i viceversa. Probablement, l’aïllament i la soledat ens han fet emmalaltir també de por i caldria trobar "la batalla correcta", com ho anomena Salman Rushdie. Ho escriu al llibre recull d’articles i intervencions El llenguatge de la veritat, que ha editat Empúries. Rushdie parla del seu amic Christopher Hitchens, que es va acostar a ell per la injustícia i el fanatisme que l’havia condemnat a mort. En el llenguatge de la veritat, escriu: "Ens vam trobar compartint les nostres idees, sense haver-ne parlat, en uns termes gairebé idèntics. Jo vaig començar a entendre que malgrat que no havia triat la batalla, si més no era la batalla correcta perquè en ella tot el que jo estimava i valorava (literatura, llibertat, irreverència, llibertat, irreligió, llibertat) s’arrenglerava contra tot el que detestava (fanatisme, violència, intolerància, manca d’humor, filisteisme i la nova cultura d’ofensa de l’època). Aleshores vaig llegir en Christopher (Hitchens), que feia servir exactament el mateix tot-el-que-m’estimo-contra-tot-el-que-detesto, i em vaig sentir… comprès".
Molts dels adolescents de la Bonanova votaran Vox en les properes eleccions. Estan en el moment de buscar allò que els fa sentir compresos, i no van pel camí de Rushdie. Caldria acostar-los a lluites justes, i això no passarà sense una gran dosi de veritat en els debats polítics. Si els partits de la dreta compren l’agenda ultra i l’esquerra no és capaç de proposar alternatives justes, el guió està escrit i no serà agradable.
